Aires de Libertad

¿Quieres reaccionar a este mensaje? Regístrate en el foro con unos pocos clics o inicia sesión para continuar.

https://www.airesdelibertad.com

Leer, responder, comentar, asegura la integridad del espacio que compartes, gracias por elegirnos y participar

Estadísticas

Nuestros miembros han publicado un total de 1051060 mensajes en 47940 argumentos.

Tenemos 1579 miembros registrados

El último usuario registrado es Roberto Canales Camacho

¿Quién está en línea?

En total hay 169 usuarios en línea: 1 Registrado, 0 Ocultos y 168 Invitados :: 3 Motores de búsqueda

Maria Lua


El record de usuarios en línea fue de 1156 durante el Mar 05 Dic 2023, 16:39

Últimos temas

» POETAS LATINOAMERICANOS
Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 EmptyHoy a las 19:29 por Maria Lua

» LA POESIA MÍSTICA DEL SUFISMO. LA CONFERENCIA DE LOS PÁJAROS.
Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 EmptyHoy a las 19:22 por Maria Lua

» EDUARDO GALEANO (1940-2015)
Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 EmptyHoy a las 19:18 por Maria Lua

» CLARICE LISPECTOR II ( ESCRITORA BRASILEÑA)
Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 EmptyHoy a las 19:12 por Maria Lua

» MARIO QUINTANA ( Brasil: 30/07/1906 -05/05/1994)
Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 EmptyHoy a las 19:11 por Maria Lua

» CECILIA MEIRELES ( POETA BRASILEÑA)
Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 EmptyHoy a las 19:09 por Maria Lua

» CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE (Brasil, 31/10/ 1902 – 17/08/ 1987)
Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 EmptyHoy a las 19:06 por Maria Lua

»  FERNANDO PESSOA II (13/ 06/1888- 30/11/1935) )
Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 EmptyHoy a las 19:02 por Maria Lua

» JULIO VERNE (1828-1905)
Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 EmptyHoy a las 19:00 por Maria Lua

» 2017-05-02 a 2017-08-21 SOMBRAS ADORMECIDAS: EL ILUSTRADO
Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 EmptyHoy a las 15:08 por Pedro Casas Serra

Julio 2024

LunMarMiérJueVieSábDom
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031    

Calendario Calendario

Conectarse

Recuperar mi contraseña

Galería


Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty

2 participantes

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 12:02

    .


    SÀTIRA LIX – DE L’ESCRUPULOSA MUNDANA

    Escrupolosa dama,
    còmic àngel irresolut:
    ¿per què exhibiu l’obsessió que apama
    la virtut?

    ¿Per què poseu la vostra angoixa
    a l’espatlla dels germans ?
    La mà que us amoixa
    rebregueu amb vostres mans.

    Potser el tarannà tímid
    no us ve d’estimar la creu,
    sinó de riscar vostre peu
    al marge forà del límit.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    ***


    SÁTIRA LIX – SOBRE LA MUNDANA ESCRUPULOSA

    Escrupulosa dama,
    cómico ángel irresoluto:
    ¿por qué exhibís obsesión por medir
    la virtud?

    ¿Por qué cargáis vuestra angustia
    a hombros de los hermanos?
    La mano que os acaricia
    estrujáis con vuestras manos.

    Quizá vuestro aspecto tímido
    no os viene de amar la cruz,
    sino de arriesgar el pie
    por el exterior del límite.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 12:06

    .


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    SÀTIRA LX – FINALMENT

    Ara, Muller, que he esdevingut a mida
    de ton caprici, finalment suau,
    el risc enyor d’escapolir-me, brau,
    i de ton repte el xàfec que lapida.

    Cada jornada, per tu ben regida,
    a ma videta primparada escau.
    Si relapse m’estiren —au, Guerau !—,
    m’eixales amatent i aniorosida.

    D’aquesta vida qui té res a dir?
    Fins el rebrot de la desavinença
    (espaiat, això sí, és dolç per mi.)

    D’aquesta pau qui pot deixar-me sense?
    Si la renyina torna, son verí
    apar la joventut que recomença.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LX – FINALMENTE

    Ahora, Mujer, que soy a la medida
    de tu capricho, finalmente suave,
    añoro el riesgo de escaparme, bravo,
    y de tu enfado el grito que lapida.

    Cada jornada, por ti tan bien regida,
    a mi vidita debílmente llega.
    Si relapso me encuentra —¡va, Guerau !—,
    me alicortas dispuesta y suavemente.

    ¿Quién puede protestar por esta vida?
    Hasta un rebrote de desavenencia
    (espaciado, eso sí, me sabe dulce.)

    ¿Quién puede despojarme de esta paz?
    Si vuelve el rapapolvo, su veneno
    parece juventud que recomienza.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 12:09

    .


    SÀTIRA LXI – FIRAL

    Passegen entre càlids fadrins de faç d’argila
    la fadrineta massa tendra,
    amb els arreus que l’estament estila,
    com la pollina que és menada a vendre.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXI – FERIAL

    Entre cálidos mozos de faz de arcilla
    pasean la solterita demasiado tierna,
    con los arreos que el estamento estila,
    como pollina llevada a vender.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 12:19

    .


    SÀTIRA LXII – CANÇONETA DE L’ASCENSOR

    Per entremig de la reixa
    una fadrina lluí
    com raig de sol clandestí,
    de l’ascensor a la lleixa.
    Encar la puc conseguir
    pujant, com isard, l’escala.
    La porta obria com un
    passavolant de cap d’ala,
    que troba l’amor a punt,
    tota l’amor d’una peça.
    ….És com un niu d’amor
    ….que metòdic bressa,
    ……..l’ascensor.

    Faig una gran cortesia
    quan ella em topa al replà.
    Ella una mica es parà.
    Del pis la porta s’obria.
    Infants la varen sobtar:
    —Bon dia tingui, tieta !—
    Quin rebedor més polit!
    Quina mainada més neta!
    El cor se’m para encongit.
    Batega, després, de pressa…
    ….És com un niu d’amor
    ….que metòdic bressa,
    ……..l’ascensor.

    Passaren dues setmanes.
    Tornem de missa de vuit.
    Té l’ascensor un circuit.
    Restem voltats de baranes.
    Amb el sotrac cau el fruit:
    una besada que dura…
    Es desencalla, a la fi,
    l’estre que ens puja a l’altura.
    I baixa i torna a fugir…
    La sort, que no dúiem pressa!
    ….És com un niu d’amor
    ….que metòdic bressa,
    ……..l’ascensor.


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    Els trucs li sé, de pujar-hi.
    L’enseuen?… Doncs l’endemà
    s’espatlla sense fallar.
    Ho mana el propietari?
    És l’ascensor un taujà?
    És innocent de conxorxa?
    De dir-ne bé no m’estic.
    Teiera apar de ma torxa.
    L’amiga em dóna un pessic
    i, après, d’amor s’hi confessa.
    ….És com un niu d’amor
    ….que metòdic bressa,
    ……..l’ascensor.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXII – CANCIONCILLA DEL ASCENSOR

    Entremedio de la reja
    una soltera brilló
    cual rayo de sol furtivo,
    en medio del ascensor.
    Aún la puedo conseguir
    si ágil trepo la escalera.
    Abrí la puerta como un
    transeúnte con sombrero,
    que encuentra el amor dispuesto,
    todo el amor por entero.
    ….Es como un nido de amor
    ….que metódico te acuna,
    ……..el ascensor.

    La saludé cortésmente
    cuando me halló en el rellano.
    Ella se paró un momento.
    Se abrió la puerta del piso.
    Unos niños le dijeron:
    —Hola, tía, buenos días!—
    ¡Qué recibidor más pulcro!
    ¡Qué niños más aseados!
    El corazón se me encoge.
    Late deprisa después…
    ….Es como un nido de amor
    ….que metódico te acuna,
    ……..el ascensor.

    Transcurrieron dos semanas.
    Volvemos de misa de ocho.
    El ascensor se avería.
    Cercados por barandillas.
    Al sacudirse cae el fruto:
    un beso que se prolonga…
    Al final, se desencalla,
    se mueve el trasto hacia arriba.
    Y baja y vuelve a subir…
    ¡Por suerte, no existe prisa!
    ….Es como un nido de amor
    ….que metódico te acuna,
    ……..el ascensor.

    De subir, le sé los trucos.
    ¿Lo engrasan…? Al día siguiente
    se estropea sin fallar.
    ¿Lo dispone el propietario?
    ¿Es un memo el ascensor?
    ¿Esta libre de tapujos?
    De loarlo no concluyo.
    Es la base de mi antorcha.
    La amiga me da un pellizco
    y, después su amor confiesa.
    ….Es como un nido de amor
    ….que metódico te acuna,
    ……..el ascensor.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    Última edición por Pedro Casas Serra el Miér 23 Mar 2022, 06:44, editado 1 vez


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 12:36

    .


    SÀTIRA LXIII – DE LA FÚTIL DAMA

    Eixida sembla d’un estoig.—
    ….(Així l’estoig, que és el marit, opina.)
    ….De son cabell, com una posta, roig,
    s’arbora com un núvol la faç alabastrina.
    El llavi serva, d’ales de papalló, polsina.

    Cada ull oblong, que una turquesa apar,
    ……...juga amb un halo viola.
    ……...La pell té aromes d’ultramar
    i una piga gentil com una illeta sola.

    La columna del coll, posada al pit,
    ……...tremeix del so de la paraula,
    ……...com una tija d’un país de faula
    es vincla de l’ocell que l’oracle hi ha dit.

    ………...L’escot oval, escassament,
    ….d’un marge de velluts cenyeix la sina.
    ….Quan la solleva d’un sospir el vent,
    ….la simètrica ufana s’endevina.

    Irradien, els braços, d’aquell fogar, la llum,
    en l’espai, cadascun, flamarada somorta.
    L’espatlla nua, i per què no en comporta
    més d’un parell, com ídola d’oriental costum?

    Fermada la cintura que l’amor no depreda,
    ……………...reïx, caient, el flanc.
    ….D’una cama fantàstica de seda
    ….brolla el peuet que no pelluca fang.

    ……...Sota d’aquesta plètora de roses
    ……...s’és arraulida l’animeta humil,
    ……...ocell pacífic carregat de noses,
    ……...blanc esperit sota la pompa vil.

    ……...Inexpressiva, de pensar reposes.
    ……...Equívoca muller, per molta gent,
    ……...t’imiten i et critiquen les esposes
    ….i les amigues prenen no poc del teu caient.

    Exemptes de malícia, les teves mil postures
    …………..semblen un joc del vent.
    ….Darrera teu admiradors pastures,
    i això que et ressegueixen només de pensament.

    Dona buida i gentil que no entens aquesta oda,
    bestiola adorable, de pecat incapaç:
    amb l’escot i els velluts i les gemmes, ¿seràs
    algun dia, en el cel, l’ovelleta de moda?

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXIII – SOBRE LA DAMA FÚTIL

    De un estuche, parece que ha salido.—
    ….(Así el estuche, que es su marido, opina.)
    ….De su cabello, rojo cual ocaso,
    se eleva como nube, la faz alabastrina.
    Polvillo, el labio guarda, de alas de mariposa.

    Cada ovalado ojo, parejo a una turquesa,
    ……...lo rodea un halo violeta.
    ……...Aromas de ultramar tiene la piel
    y una peca gentil como una islita.

    La columna del cuello, sobre el pecho,
    ……...vibra del son de la palabra,
    ……...cual el tallo de un país de fábula
    se dobla por el ave que el oráculo ha dicho.
    ……...El ovalado escote, escasamente,
    ….de orlado terciopelo ciñe el seno.
    ….Cuando lo eleva el aire de un suspiro,
    ….la ufana simetría se adivina.

    De aquel hogar, la luz radian los brazos,
    cada uno, en el aire, llama tenue.
    ¿Por qué no tiene, la desnuda espalda,
    más de dos, cual ídolo oriental?

    Estrecha la cintura, que el amor no desgasta,
    ……...rige, caído, el flanco.
    ….De una pierna fantástica de seda
    ….emerge el pie que no pellizca barro.

    ……...Debajo de esta plétora de rosas
    ……...queda ovillado el espíritu humilde,
    ……...plácida ave cargada de estorbos,
    ……...níveo espíritu bajo la pompa vil.

    ……...Inexpresiva, de pensar descansas.
    ……...Equivoca mujer, para los más,
    ……...te imitan y critican las esposas
    ….y las amigas copian mucha de tu apariencia.

    Exentas de malicia, tus mil poses
    …………..juegos de aire asemejan.
    ….tras de ti, admiradoras apacientas,
    y eso que te repasan solo de pensamiento.

    Mujer vacua y gentil que esta oda no entiendes,
    bestiezuela adorable, incapaz de pecado:
    con escote, con joyas y con sedas, ¿serás
    algún día, en el cielo, la ovejita de moda?

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 12:42

    .


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    SÀTIRA LXIV – PLANYS DEL MARIT INEPTE

    Muller, com ho faria sense tu?
    Prou et diria, penedit: —Comanda!—
    El sol d’octubre, nobilíssim, llu
    i, previsora, em nues la bufanda,

    car endevines en la grisa pols
    el fred inicial que no esborrona,
    com en el pòsit d’un beuratge dolç
    l’àcid d’un raig clandestí de llimona.

    L’intent esbulles del fal·laç amic
    que al parany em decanta d’un negoci.
    Saps a quina hora en tal indret estic
    i cautament endegues el meu oci.

    D’alguna dama que al despatx vingué,
    l’edat, el geni, ton supòsit pinta.
    Perquè em deses, pulquèrrim, el tinter,
    no s’hi congria xerigot de tinta.

    De ma corbata el llaç polit et surt,
    poncella de setí jamai caduca.
    S’espatlla l’àpat i vegeta el furt,
    si de migranya ton esguard s’acluca.

    Si desertaves, i qui em diria on tinc
    capells, sabates i vestits de festa?
    Trobaria tricots de cinc en cinc
    i no sabria la camisa on resta.

    Una criada, feta a cops de puny,
    rondalles contaria a ta nissaga:
    —Una vegada era una bruixa, lluny…—
    Tota la casa semblaria obaga.

    I quina criatura és el marit,
    voraç i curt de vista que fa pena!
    Sort de tu, dona, que en passes neguit
    i li atorgues l’àmor com una estrena.

    Sort de tu, dona, que em retens la mà
    quan el combat del parteratge ultimes.
    Si no, com enze que no sap què es fa,
    acabaria fent un joc de rimes.

    Ves què sabria d’aquest tema august,
    ni del didatge, si el nadó esvalota!
    Dones amb dones en parleu de gust,
    del nostre ajut inútil fent riota.

    Em fiaràs, magnànima, el petit
    amb un gest que els bigotis ein rebrega,
    i encara em sotjaràs de fit a fit,
    una lletra a cada ull: alfa i omega.

    Muller, com ho faria sense tu?
    Qui em menaria per la nova ruta?
    ¡Ai las de mi, si no tingués ningú
    o no encertés la teva substituta!

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXIV – LAMENTOS DEL MARIDO INEPTO


    ¿Mujer, sin ti, cómo lo haría?
    Arrepentido, te diría: —¡Manda!—
    El sol de octubre luce nobilísimo,
    y, previsora, me anudas la bufanda,

    pues adivinas en el polvo gris
    el gélido primero que no eriza,
    como en el poso de un brebaje dulce
    el ácido chorrito de limón.

    El plan deshaces del falaz amigo
    que a la trampa me lleva de un negocio.
    Sabes a qué hora y en que sitio estoy
    y cautamente organizas mi ocio.

    De alguna dama que al despacho vino,
    la edad, el genio, tu sospecha pinta.
    Porque me ordenas, impecable, el tintero,
    no se forman en él grumos de tinta.

    De mi corbata, pulcro haces el lazo,
    pimpollo de satén jamás caduco.
    Se pasa la comida y crece el hurto,
    si de migraña tu mirar se cierra.

    Si desertaras, ¿quién diría dónde
    tengo trajes, zapatos y sombreros?
    Encontraría a pares camisetas
    y no descubriría la camisa.

    Una criada, zafiamente hecha,
    historias contaría a tu progenie:
    — érase una vez, lejos, una bruja…—
    Toda la casa oscura quedaría.

    ¡Y cómo de infantil no es el marido,
    voraz corto de vista que da pena!
    Suerte de ti, mujer, que te preocupas
    y le entregas tu amor como propina.

    Suerte de ti, mujer, que retienes mi mano
    cuando el combate de parir ultimas.
    Si no, alelado, sin saber qué hacer,
    acabaría componiendo rimas.

    ¡Qué es lo que yo sabría de este tema,
    ni de nodrizas, si el bebé alborota!
    Mujeres con mujeres comentáis a gusto,
    nuestra inútil ayuda haciendo burla.

    Me dejarás, magnánima, el pequeño
    con gesto que el bigote me marchita,
    y aún me avizorarás de hito en hito,
    una letra en cada ojo: alfa y omega.

    Mujer, ¿cómo lo haría yo sin ti?
    Quién me conduciría por la ruta?
    ¡Pobre de mí, si no tuviera a nadie
    o no acertase con tu sustituta!

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 12:45

    .


    SÀTIRA LXV – DE MÉS DE TRETZE

    Noia que al cinema
    cada tarda vas
    i amb un noi de flema
    jocs d’ullades fas!

    En la fosca, avives
    la cremor dels ulls,
    i unes mans furtives
    en ta falda culls.

    Vas copsant, alerta,
    els secrets del món.
    Ta moral incerta
    mal i bé confon.

    Una mare insulsa
    t’educà la pell.
    La pantalla impulsa
    ton glatir novell.

    Dels amics que entrena
    ton delit voraç
    ni en veuràs l’esquena
    si per noça vas.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXV – SOBRE MÁS DE TRECE

    ¡Muchacha que al cine
    cada tarde vas
    y con un cachazas
    mirada intercambias!

    A oscuras, avivas
    ardores de ojos,
    y manos furtivas
    en tu falda acoges.

    Aprendes, alerta,
    las claves del mundo.
    Tu moral incierta
    mal y bien confunde.

    Una madre insulsa
    te educó la piel.
    La pantalla impulsa
    tu anhelo novel.

    De amigos que entrena
    tu goce voraz
    ni verás la espalda
    si por boda vas.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 12:50

    .


    SÀTIRA LXVI – DE LA MIG VIRTUOSA

    Valdria més que fossis més humana
    o que fos més divina ta virtut.
    Si et demana l’espòs, rera un escut
    …...resta la carn, llunyana.
    Si t’abraça l’espòs, l’ànima resta
    …...exclosa de la festa.

    Amb ta mitja virtut l’espòs tortures
    amb mil agulles, una cada pic,
    …...i amb dues mil untures
    per esborrar, després, cada pessic.
    …...Val més al pit un glavi
    i, per copsar la sang, el vas d’un llavi.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXVI – SOBRE LA MEDIO VIRTUOSA

    Mejor sería que fueses más humana
    o que fuese más divina tu virtud.
    Si el esposo te llama, tras escudo
    …...queda la carne, ausente.
    Si el esposo te abraza, el alma queda
    …...excluida de la fiesta.

    Con tu media virtud al esposo torturas
    con mil agujas, una por picada,
    …...y con dos mil unturas
    para borrar, después, cada pellizco.
    …...Mejor en pecho espada
    y para la sangre, el vaso de un labio.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 12:54

    .


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    SÀTIRA LXVII – D’UNA POBRA DONA

    Era una pobra dona que no capta.
    Prefereix el treball, que Déu nos do.
    Vetlla malalts i fa dissabte.
    I no té cap unça al recó.

    Una filleta sola que tenia
    morí de tumor blanc:
    no la tocava el sol en tot el dia
    i la humitat se li ficà a la sang.

    Aquella mort dignificà el seu rostre.
    Viu rellogada en un catau polit.
    Toca, amb el dit, el sostre,
    i, amb la mirada, el campanà envellit.

    No pidola ni es plany. Barcelonina
    dels barris de la Seu,
    rega el test de la clavellina
    i dóna el dineret per Santa Creu.

    No manca a Ofici cada setmana.
    Més d’un sermó canonical
    és musiqueta profana.
    Ella, però, escolta igual.

    Li plau de criar canari
    que refila com un angelet.
    Surt a rebre cada Sant al calendari:
    l’un ve fred de suor; l’altre, vermell de fred.

    Dona que toques, amb el dit, el sostre,
    i, amb la mirada, l’estel:
    val més el teu Pare Nostre
    que l’urc dels que pretenen tocà, amb el dit, el cel.

    Allí seràs meravellada
    del ressò de ton viure migrat,
    Santa no canonitzada,
    vergonyosa del teu esclat.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXVII – SOBRE UNA MUJER POBRE

    Es una mujer pobre que no pide limosna.
    Prefiere el trabajo, que Dios nos dé.
    Vela enfermos y limpia casas.
    Y no tiene dinero para ahorrar.

    Una única hija que tenía
    murió de un tumor blanco:
    no le tocaba el sol en todo el día
    y la humedad se le metió en la sangre.

    Aquella muerte dignificó su rostro.
    Vive realquilada en un limpio cubil.
    Alcanza, con el dedo, el techo,
    y, con la vista, el viejo campanario.

    No pide ni se queja. Barcelonesa
    de los alrededores de la catedral,
    riega la maceta de claveles
    y una moneda da para la Santa Cruz.

    No falta a misa ninguna semana.
    Más de un sermón canonical
    es musiquilla profana.
    Pero ella escucha igual.

    Criar le gusta un canario
    que gorjea como un angelito.
    Recibe cada santo en el calendario:
    uno, de frío sudor; otro, de rojo frío.

    Mujer que tocas, con el dedo, el techo,
    y, con la vista, las estrellas:
    vale más tu padrenuestro
    que el orgullo de quienes pretenden tocar el cielo con el dedo.

    Serás allí admirada
    por el eco de tu vivir raquítico,
    Santa no canonizada,
    avergonzada de tu propia luz.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 12:58

    .


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    SÀTIRA LXVIII – DE LES AMORS SIMULTÀNIES

    Si té Catarina ulls blaus,
    càndida els bada excessiva.
    Si Marta d’oliva els té,
    els mig acluca, maligna.
    Si és albina Montserrat,
    els clou, devota fingida.

    Tocava, l’una, els ferrets?
    L’amor es tomba una mica.
    L’altra pica el tamborí?
    L’amor també s’entregira.
    L’altra sona el flabiol ?
    L’amor, dubtant, es resigna.

    La vasta fulla del cep
    trilobulada convida.
    La gota de rou al mig
    s’esporugueix, indecisa.
    Agemolida és l’amor
    per tal de no fer la tria.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXVIII – SOBRE LOS AMORES SIMULTÁNEOS

    Si ojos azules tiene Catalina,
    cándida los abre excesiva.
    Si Marta los tiene de oliva,
    los medio cierra, maligna.
    Si es albina Montserrat,
    los cierra, beata fingida.

    ¿Toca, una, el triángulo?
    El amor se gira un poco.
    ¿La otra atiza el tamboril?
    El amor se medio gira.
    ¿Suena, la otra, el flautín?
    El amor, dudando, acepta.

    La ancha hoja de la vid
    trilobulada convida.
    Gota de rocío en medio
    se atemoriza, indecisa.
    Encogido está el amor
    para no haber de elegir.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 13:09

    .


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    SÀTIRA LXIX – CONJUGAL

    Per tal que em desavesi d’inútil plany, ai las!,
    si faig esment d’un cert culinari fracàs
    o d’una certa casolana falla,
    crides l’estol de flàmules que enutja
    i patètica em tustes, fent-me jutge
    de la picabaralla.

    D’això ve que somrigui, de grat o a contracor,
    si el fricandó mengívol té un pensament de llor
    o massa tuf de cuina l’adultera,
    si del capó farcit de pomes
    la salsa al punt confita les aromes
    o de tan fat els àngels hi perden la cantera.

    L’amor, oh Dona!, és un marrec.
    Si el pit li dónes, crèdula, t’hi clavarà mossec;
    si el nas li regatejo, me’n garfirà una llenca.
    Sovint la corda estira
    de l’arc o de la lira,
    desassenyat, fins que la corda es trenca.

    Serà estiracordetes l’amor, que és un desig?
    Muller, no hi juguis massa, que l’home és entremig.
    Li plau de contradir ço que ell estima.
    Pobra de tu si en copses una espurna!
    Esdevindràs exigent, taciturna,
    i em vedaràs fins l’esplai de la rima.

    Voldràs que el teu marit sigui feixuc i llis
    i una mica estantís,
    que del sarcasme desi la manxiula,
    que d’opinar s’esporgui l’esma.
    I encara me’l sermones (serà tot l’any Quaresma?)
    si, per atzar, una vegada piula.

    Ni del seu cor, fiada, li deixes dur la clau.
    Com un cadell domèstic que per joguina et plau,
    estaquirot el cries.
    I si l’amor de tu se li revifa, et senyes
    i al cove l’entafores voltat de bruixes guenyes,
    per escarment de noves gosadies.

    Però si un vespre el conjugal orgull
    et fa condescendent í el mires de bon ull,
    caldrà que ell sigui el pidolaire,
    i que et demani el bes que et fugiria,
    i que te’n senti grat sense ironia,
    i que et prometi no retreure’l gaire.

    Si ets casolana soca, jo sóc fútil grimpaire.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXIX – CONYUGAL

    Por deshabituarme, ¡ay!, de queja inútil,
    si menciono algún fracaso culinario
    o alguna negligencia casera,
    convocas una hueste de pendones que asusta
    y trágica me llamas, designándome juez
    de la disputa.

    Por eso yo sonrío, de grado o a disgusto,
    si el fricandó sabroso tiene poco laurel
    o demasiado tufo a cocina lo altera,
    si del pollo relleno de manzanas
    la salsa al punto confita los aromas
    o los ángeles, de tan hecho, pierden las ganas de cantar.

    El amor, ¡oh Mujer!, es un chiquillo.
    Si la teta le ofreces, crédula, te clavará un mordisco;
    si la nariz le regateo, me agarrará un pedazo.
    A menudo estira la cuerda
    del arco o de la lira,
    desquiciado, hasta romper la cuerda.

    ¿Será esbirro, el amor, que es un deseo?
    Mujer, no juegues mucho, que el hombre está entremedio.
    Ama contradecir a lo que ama.
    ¡Pobre de ti si atrapas una chispa!
    Te volverás taciturna, exigente,
    y hasta me prohibirás el solaz de la rima.

    Querrás que tu marido sea pesado y liso
    y algo estadizo,
    que del sarcasmo se guarde el emplaste,
    que de opinar se expurgue la costumbre.
    Y aún me lo sermoneas (¿todo el año es cuaresma?)
    si, por azar, una vez piula.

    Ni de su corazón, confiada, le dejas llevar llave.
    Cual perrillo doméstico que hecho juguete gusta,
    pasmarote lo crías.
    Y si el amor por ti se le reaviva, te santiguas
    y en el saco lo metes rodeado de brujas ojituertas,
    para escarmiento de nuevas osadías.

    Mas si una noche el conyugal orgullo
    te hace condescendiente y ves con buenos ojos,
    hará falta que él sea el pedigüeño,
    y que te pida el beso que huiría,
    y que te sea grato sin sarcasmo,
    y que te jure no invocarlo mucho.

    Si eres tronco casero, yo soy trepador fútil.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 13:21

    .


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    SÀTIRA LXX – DE LA COMTESSA NOVA

    POETA JOVE:

    —Senyora Comtessa, perdó.
    Sóc un intel·lectual bon minyó.
    Demano per cantar-vos una estona.

    Poseu-vos de perfil… Així.
    Sou com una magnòlia posada en un coixí
    de sedes.
    Cal només fer lluir
    aquest fòtil luxós: vull dir el portamonedes.
    (Hom diria que sona,
    més que bronzini, argentí.)
    Així. Quina dona!
    Perdó.
    Sóc un intel·lectual bon minyó.
    El senyor Comte caça
    perdius?
    La gent vulgar diria que és dels vius.
    Ara és temps de passa:
    de passa de perdius i de negocis.
    Deixeu riure els beocis:
    una senyora distingida
    és singular, com vós, tota la vida.
    Mentida ?
    Qui gosaria, altrament,
    no dir: “Senyora, amén”
    i posar-vos titlla?
    La vostra cara espitlla
    un no sé què espiritual.
    (No us ofengueu, Comtessa, l’esperit no és cosa de mal.)

    COMTESSA NOVA:

    —Jove: ¿intel·lectual
    vol dir que sabeu de lletra?
    Jo sóc una senyora intel·ligent:
    tinc de la Cort l’accent.
    Si no m’heu de comprometre,
    us diria, galant minyó…
    (no, no, no, no…),
    us diria, ara que estic posada així…
    (sí, sí, sí, sí…)
    que una dama superfina
    em digué a mitja festa
    de Palau:
    “Catalana joguina, doneu-me l’òscul de pau.
    Sou el pot de la confitura,
    la menuda beutat que segresta,
    per no danyar la tonsura,
    l’indulgent arxiprest d’Hita.”
    I afegia un acadèmic amb aires de Don Joan:
    “Grassona, bonica i petita ?
    I Comtessa a la fi?
    Bé podreu dir:
    Talis vita finis ita!“
    Jove: la nostra gent
    és diferent.
    Quan trobareu, ací,
    acadèmics que es desfan
    per les dames (com és ara, aquell, per mi…
    Quan?—

    POETA JOVE:

    —Comtessa, teniu raó.
    L’acadèmic barceloní
    és una ortiga
    més que un pulcre senyor.
    Vull dir que és sorrut; no, que pessiga.
    Si fos més atrevit, seria fi…

    Parlem de gent millor.
    La vostra filla toca raqueta i violí?
    El vostre fill descura el puzzle de la rima ?
    I, tanmateix, aprèn de pianola i d’esgrima?
    Ai, senyora Comtessa!
    Hi ha gent que de senyor es disfressa
    un pic cada any, però
    darrera el full de màscara que els ennobleix la faç
    hom endevina un llavi groller i un tros de nas.
    Posat a ser gran senyor, però,
    val més ser-ho de debò…
    com és ara, vós, amable dama.
    Vejam; estireu més aquesta cama…
    Així.
    La vostra filla toca el violí!

    COMTESSA NOVA:

    —Em cau bé la faldilla?
    De totes les que tinc deu ser la més senzilla.
    Però… i veieu aquest fermall
    que em regala pit avall,
    cascada de perles cares?
    És fet venir de Paris.
    Són reflex bellugadís
    apar un joc d’alimares.

    El senyor Comte no consent
    que jo no esmerci tot el que la gent
    distingida esmerça.
    Ço que no el preocupa és la conversa,
    car em diu: “Sigues exigent i rica.
    El talent no vindrà d’una mica”.—

    POETA JOVE:

    —Admirable sentència
    en boca d’una dama de presència!
    La dona, bruna, albina o saura,
    diversament es muda,
    car té la missió de plaure.
    És una bella cosa
    entretinguda;
    una mena d’ocell o de rosa
    o una dea que ens mana i ajuda.
    Només el talent fa nosa
    a una dama de nom
    que vol ser la idolina de tothom.—

    COMTESSA NOVA:

    —I vós, jove, de què feu?
    El talent no és cosa de preu.
    No teniu mecanògrafa?
    ¿Com us llibereu de la menuda tasca
    de poeta? Veieu?
    Jo tinc cambrera, portera, i un groom petit, petit.
    Si res vull,
    si em ve una graciosa basca,
    si m’enutjo dignament,
    els faig un crit
    (vull dir que el timbre toco, elèctrica sageta
    que treu la son de l’ull
    de la vulgar genteta).—

    POETA JOVE:

    —Comtessa, el meu ofici
    la gent de seny reputa que és un vici.
    Escrivim ratlles curtes,
    pinzellades subtils del pensament,
    i encara et diu la crítica
    que el vers d’un altre furtes.

    La nostra vida innocent
    és gairebé mítica.
    El burgès ens mapa insolent
    com si fóssim de l’altra banda,
    inútil esquirol que espera tanda.
    I el senyor proletari
    ens mira de reüll, incendiari,
    quan ve de sa caseta
    barata;
    i fa: “Ecs! un poeta,
    un tentacle ideal
    del capital!”
    I les vuit hores en tavernes mata.

    Per ço, Comtessa,
    vegetem isolats, sense fer gaire fressa.
    Però tenim un dardell
    i un flascó de metzines:
    un dardell que tatua la pell,
    unes metzines divines…—

    COMTESSA NOVA:

    —Poeta, i la meva cançó?—

    POETA JOVE:

    —Senyora Comtessa: perdó.
    Qui sap per on vola!
    Després del ressopó,
    us la diré per vós; per vós tota sola.—

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXX – SOBRE LA NUEVA CONDESA

    JOVEN POETA:

    —Señora Condesa, perdón.
    Soy un intelectual muy buen muchacho.
    Pido cantarle un rato.

    Póngase de perfil… Así.
    Es como una magnolia puesta sobre un cojín
    de seda.
    Solo falta que brille
    ese objeto lujoso: su potamonedas.
    (Se diría que suena,
    más que broncíneo, argentino.)
    Así. ¡Qué mujer!
    Perdón.
    Soy un intelectual muy buen muchacho.
    ¿El señor Conde caza
    perdices?
    Gente vulgar diría que es de los vivos.
    Ahora es tiempo de paso:
    de paso de perdices y negocios.
    Deje que rían los beocios:
    una señora distinguida
    es singular, como usted, toda la vida.
    ¿Mentira?
    ¿Quién osaría, muy al contrario,
    no decir: “Señora, amén”
    y poneros tilde?
    Resplandece en su cara
    un no sé qué de espiritual.
    (No se ofenda, Condesa, el espíritu no es para nada malo.)

    NUEVA CONDESA:

    —Joven: ¿intelectual
    quiere decir que sabe de letras?
    Yo soy una señora inteligente:
    tengo acento de Corte.
    Si no me hubiera de comprometer,
    le diría, buen mozo…
    (no, no, no, no…),
    le diría, ahora que estoy puesta así…
    (sí, sí, sí, sí…)
    que una dama superfina
    me dijo a media fiesta
    en Palacio:
    “Muñeca catalana,
    deme el ósculo de la paz.
    Es usted el tarro de la confitura,
    pequeña beldad que secuestra,
    por no dañar la tonsura,
    al indulgente arcipreste de Hita.”
    Y añadió un académico con aires de Don Juan:
    “¿Gordita, pequeña y bonita?
    ¿Y Condesa también?
    Bien puede decir:
    ¡Talis vita finis ita!“
    Joven: nuestra gente
    es diferente.
    ¿Cuando hallará usted, aquí,
    académicos que se deshagan
    por las damas (como está ahora, aquel, por mí…?.
    ¿Cuándo?—

    JOVEN POETA:

    —Tiene razón, condesa.
    El académico barcelonés
    es una ortiga
    más que un pulcro señor.
    Quiero decir que es huraño; no, que pique.
    Si fuera más audaz, sería fino…

    Hablemos de gente superior.
    ¿Su hija toca raqueta y violín?
    ¿Su hijo descuida el puzle de la rima?
    ¿Y, aún así, estudia pianola y esgrima?
    ¡Ay, señora Condesa!
    Hay gente que se disfraza de señor
    alguna vez al año, pero
    tras la máscara que ennoblece la faz
    se intuye un labio grueso y una nariz vulgar.
    Pero, puestos a ser grandes señores,
    vale más serlo de verdad…
    cómo lo es usted, ahora, amable dama.
    Veamos; estire más la pierna…
    Así.
    ¡Su hija toca el violín!

    NUEVA CONDESA:

    —¿Me cae bien la falda?
    De cuantas tengo es la más sencilla.
    Pero… ¿ve este broche
    que deja ir sobre el pecho,
    ristra de perlas caras?
    Se trajo de París.
    Su brillo bullicioso
    parece luminarias.

    El señor Conde no consiente
    que yo no gaste cuanto la gente
    distinguida gasta.
    lo que no le preocupa es la conversación,
    Pues dice: “Sé rica y exigente.
    Talento, no hace falta”.—

    JOVEN POETA:

    —¡Admirable sentencia
    en boca de una dama de presencia!
    La mujer, morena, albina o rubia,
    diversamente se transforma,
    pues tiene la misión de complacer.
    Es una bella cosa
    entretenida;
    una especie de pájaro o de rosa
    o una diosa que nos manda y ayuda.
    Solo el talento estorba
    a dama de renombre
    que quiere ser ídolo de la gente.—

    NUEVA CONDESA:

    —Y usted, joven, ¿qué hace?
    El talento no es algo de valor.
    ¿Tiene usted mecanógrafa?
    ¿Como se libra del trabajo menudo
    de poeta? ¿Ve?
    Yo tengo camarera, portera, y un pequeño, muy pequeño lacayo.
    Si quiero algo,
    si me viene una graciosa ánsia,
    si digna me irrito, les doy un grito
    (quiero decir que toco el timbre, eléctrica saeta
    que despierta del sueño
    a vulgar gentecilla).—

    JOVEN POETA:

    —Condesa, mi oficio
    la gente cuerda piensa que es un vicio.
    Escribo rayas cortas,
    de pensamiento, sutiles pinceladas,
    y aún dice la crítica
    que el verso de otro hurtas.

    Nuestra vida inocente
    es casi mítica.
    El burgués nos encasilla insolente
    como si fuésemos del otro bando,
    inútil esquirol que espera tanda.
    Y el señor proletario
    nos mira de reojo, incendiario,
    cuando llega de su casa
    barata;
    y dice: “¡Ecs! un poeta,
    tentáculo ideal
    del capital!”
    Y ocho horas en tabernas mata.

    Por eso, Condesa,
    vegetamos aislados, sin hacer mucho ruido.
    Pero un dardo tenemos
    y un frasco de veneno:
    un dardo que tatúa la piel,
    y un veneno divino…—

    NUEVA CONDESA:

    —Poeta, ¿y mi canción?—

    JOVEN POETA:

    —Señora Condesa: perdón.
    ¡Quién sabe dónde vuela!
    Después del resopón,
    se la diré a usted; a usted a solas.—

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 13:37

    .


    SÀTIRA LXXI – CIÓ

    Jo tinc una cosina
    …..d’ull de perdiu,
    de boca de petxina,
    …..d’olor d’estiu,

    de trenes de panotxa,
    …..de costat dur,
    d’un Mas de la Garrotxa
    …..préssec madur.

    ¡Oh la bella cosina
    …..“mira i no em tocs”!
    Sap llevar-te una espina
    …..i engegar rocs.

    Captenint-se dels avis,
    …..deixà galants
    amb el mot en els llavis
    …..i en pau les mans.

    L’engavanya la sina
    …..quan renta al riu.
    Si el vern la despentina
    …..encara riu.

    Com una daina mostra
    …..potser el turmell,
    però la llum del rostre
    …..sembla d’or vell.

    Per nyicris m’arborava
    …..tot d’un braçat
    i la mirada em clava
    …..sense pecat.

    I és debades que em mogui,
    …..ull-cluc de sol,
    savi de nyigui-nyogui
    …..fet un mussol.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXI – VUELTA

    Yo tengo una prima
    …..de ojos de perdiz,
    de boca de pechina,
    …..de perfume de estío,

    de trenzas de panocha,
    …..de flanco duro,
    de un Mas en la Garrotxa
    …..melocotón maduro.

    ¡Oh la bella prima
    …..“mírame y no me toques”!
    Quitar sabe una espina
    …..y tirar piedras.

    Tratándose de abuelos,
    …..dejó galanes
    con palabra en la boca,
    …..y en paz las manos.

    Le embaraza el escote
    …..cuando lava en el río.
    Si el viento la despeina
    …..aún se ríe.

    Como gacela muestra
    …..quizá el tobillo,
    pero la luz del rostro
    …..es oro viejo.

    Por canijo me alzaba
    …..de una brazada
    y su mirar me clava
    …..sin pecado.

    Vano es que me mueva,
    …..ciego de sol,
    sabio de pacotilla
    …..hecho un mochuelo.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 13:40

    .


    SÀTIRA LXXII – DEL SECRET EXPANSIU

    Fóra, demanar-te el secret,
    l’única manera que no l’esbrini.
    De no dir-me’l fes determini:
    no te n’he de fer retret.
    Prou que me’l diràs, amor,
    aviat,
    exagerant la imprudència
    per empetitir el favor
    que et faré d’haver tastat
    la gustosa confidència.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXII – SOBRE EL SECRETO EXPANSIVO

    Preguntarte el secreto, sería
    la única manera de que no lo descubra.
    Hazte el propósito de no decírmelo:
    no te lo tengo que reprochar.
    Harto sé, amor, que me lo dirás
    pronto,
    exagerando la imprudencia
    para empequeñecer el favor
    que te haré de haber probado
    la sabrosa confidencia.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 13:44

    .


    SÀTIRA LXXIII – DOBLE CARN

    Parets d’esmalt, paviment monolític,
    llum sedassada més neta que el sol,
    taules de marbre, sentors de formol
    i una infermera d’aspecte levític.

    Sobre una taula crua,
    de llarg a llarg una matrona jau.
    La seva pell magnífica traspua
    la morbidesa de l’intern palau.

    Nua del tot, la suïcida,
    diria’s una flor collida anit
    sota el metàl·lic pont que, musical, trepida,
    d’autòmnibus i cotxes preferit.

    Ni un bri de roba, de la carn apaga
    la fulgurança que la vista ofèn.
    Ni d’una gemma s’enriqueix l’obaga
    de la mirada que gelada es pren.

    Només a terra, maculat indici,
    un guant es bada gairebé crispat.
    La romanalla del mundà artifici
    fa més impúdica la nuditat.

    Absolut alabastre!
    Només dessota l’halo d’un mugró
    esbrinaria el rastre
    d’un tatuatge d’eròtic blasó.

    Malignes alicorns: canteu victòria.
    Ací teniu la presa, odorant estendard.
    Nua, porta només l’empremta venatòria,
    com un trufat isard.

    ***

    Parets d’esmalt, paviment monolític,
    llum sedassada més neta que el sol,
    taules de marbre, sentors de formol
    i una infermera d’aspecte levític.

    A la taula del costat
    hi ha encabida una fadrina.
    Que és fadrina s’endevina
    sota el drap que l’ha faixat.

    Al seu pit l’escapulari,
    finestreta de blau cel,
    dignifica l’escenari
    i la carn de casta mel.

    Diu que un àngel hi és tothora.
    (La infermera en deu patir.)
    La fadrina, ¿qui la plora
    sinó el plany d’un violí?

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXIII – DOBLE CARNE

    Paredes de esmalte, suelo monolítico,
    luz asedada más limpia que el sol,
    mesas de mármol, olor de formol
    y una enfermera de aspecto levítico.

    Sobre una fría mesa dura,
    yace de extremo a extremo una matrona.
    Su piel magnífica rezuma
    la morbidez del palacio interior.

    Totalmente desnuda, la suicida,
    diríase una flor cogida anoche
    bajo el puente metálico que, musical, trepida,
    de autobuses y coches elegido.

    Ninguna ropa, de la carne apaga
    el resplandor que hiere la vista.
    Ni de una gema se enriquece la umbría
    de la mirada que se vuelve helada.

    Solo en el suelo, maculado indicio,
    un guante se abre casi crispado.
    El despojo del mundano artificio
    hace más impúdica la desnudez.

    ¡Absoluto alabastro!
    Solo debajo de la areola de un pezón
    descubriría el rastro
    de un tatuaje de erótico blasón.

    Malignos unicornios: cantáis victoria.
    Aquí tenéis la presa, oloroso estandarte.
    Desnuda, lleva solo la impronta venatoria,
    cual trufado rebeco.

    ***

    Paredes de esmalte, suelo monolítico,
    luz asedada más limpia que el sol,
    mesas de mármol, olor de formol
    y una enfermera de aspecto levítico.

    En la mesa de al lado
    está puesta una joven.
    Que es doncella se adivina
    bajo la tela que la ha fajado.

    Sobre su pecho un escapulario,
    ventanita de azul cielo,
    dignifica el escenario
    y la carne de casta miel.

    Dice que siempre hay un ángel.
    (La enfermera lo debe sufrir.)
    A la joven, ¿quién la llora
    sino el llanto de un violín?

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 13:48

    .


    SÀTIRA LXXIV – DEL PLANELL DE LES ENRAONIES

    Veient el tossalet
    voltat d’obagues tendres,
    les bruixes un divendres
    de pla l’enceten amb un ganivet.
    I vet ací un planell oval i net.

    El ganivet fonia’s,
    llenca de gel, un tros a cada mà.
    El mànec diuen que hi restà,
    claper tombat de dies.
    Oh quin planell més sa!
    Les bruixes hi tindran enraonies.

    . . . . . . . . . . . . . . .

    Només, amigues, caldrà,
    que us hi portin els tramvies.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXIV – SOBRE EL ALTIPLANO DE LAS HABLADURÍAS

    Observando el cerrillo
    rodeado de tiernas umbrías,
    un viernes las brujas
    la emprenden rápidamente con un cuchillo.
    Y he aquí un llano oval y limpio.

    El cuchillo se derretía,
    loncha de hielo, un trozo en cada mano.
    El mango  dicen que quedó
    muchos días majano.
    ¡Oh qué altiplano más sano!
    Allí las brujas tendrán habladurías.

    . . . . . . . . . . . . . . . .

    Solamente, amigas hará falta,
    que os lleven los tranvías.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 13:59

    .


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    SÀTIRA LXXV – DEL DEVOT SEXE FEMENÍ

    Plau a la dona casadora plaure.
    Àdhuc vídua, fa goig.
    La cabellera crítica polidament restaura.
    Negra d’ala de corb, esdevé saura.
    L’home de seny, atònit, acabaria boig.

    Però quan el marit honestament es lucra
    de la muller que l’ha caçat,
    reca a la dona sa beutat.
    La que era tija de sucre
    atia, descurada, son imprevist esclat.

    La que era flonja i tèbia com ocella poruga
    exagera, sarcàstica, l’arruga
    que el pergamí signarà de sa pell.
    La que era nítida com llac d’espluga,
    d’escombraries apar sacotell.

    Dinou centes anyades fa que l’apòstol deia:
    —Dòcilment amorosa heu de ser per l’espòs.—
    ¿Per què, doncs, marcides les flors
    de la noça cruent, deixeu llanguir la teia
    sagramental del vostre cos?

    És la vostra política tan dura
    que les sirventes no sabeu regir.
    Passeu del reny a l’afalagadura.
    Se us mengen la confitura
    i els mesureu el pa i el vi.

    Si el nadó cada nit somica,
    l’alleteu sistemàticament.
    El marit li ha de fer musica
    amb qualsevol instrument.
    Una cobla caldrà per la primera dent.

    Si el primogènit, més enllà, us demana,
    esdevingut del parteratge el bis,
    —Mamà, d’on és vinguda la germana?—,
    no sabent dir: —De Déu—, responeu: —De París.—
    I així el misteri de la vida és llis.

    S’espigaran els vostres fills i filles.
    Per gendres i nores, us porten hereus i pubilles,
    si ciceroni els fóssiu de l’amor.
    Però ¿qui sap triar les illes
    on de l’amor ens mena el vent sonor?

    Mentrestant, exhibiu destrament les noietes,
    passeig amunt, passeig avall.
    Les segueixen marquesos, fabricants i poetes.
    De cua d’ull n’espieu les travetes.
    I Sant Josep col·labora al treball.

    Altrament, dels xicots no feu seguir les passes
    per esbrinar l’origen de furts i de carbasses,
    tan angelets vostra nassada els creu!
    De tant no fer-se amb noies, no servaran més traces
    que festejar sirventes de poc preu.

    Oh si poguéssiu! A la falda vostra,
    marit, nissaga, estacaríeu fort.
    Per prendre mal caldria que s’enfonsés el sostre.
    El vostre tòtem, no seria l’ostra?
    La vida ponderant, no pondereu la mort.

    ¡Ai si el marit s’embranca, inexpert, en política,
    o, per servi el Comú, s’arrisca de la crítica
    al tort filaberquí! Prest li direu:— Què fas?—
    I, d’una encíclica amb la cita mítica,
    el feu tornar a caseta estirant-lo pel nas.

    Abans el fareu quiti d’eròtica aventura,
    si no es pot dir que altra Dalila el ton.
    La vostra pietat domtar el marit procura,
    però, sense voler, sent l’afalagadura
    de recolzar-se en un marit de món.

    Quan la dona cal veure exacerbada
    (àngel, amazona, fada)
    és quan té a casa algú malalt.
    De cara a la torbonada,
    malda tossuda quan ja res no hi val.

    Ella no deixa el mal de petja:
    increpa i afalaga el metge
    i assaja provatures sense fi;
    i, si la mort guanya el setge,
    ha d’abaltir la dona per fugir.

    En estament de viduesa
    la vostra amor, oh dones!, encara és més encesa.
    Si és vostre tòpic el marit difunt,
    ai de qui rep vostra escomesa!:
    n’ha d’escoltar l’elogi punt per punt.

    En el fill únic la paterna cara
    trobant, indiscutible, el retindreu encara;
    i el vostre fill es marcirà estimat.
    Oh mare, mare, mare!,
    la vostra amor no té pietat.

    La vostra innata dèria, que als circumstants imposa
    la servitud dels mobles i del pis,
    creix si no hi ha el marit que abans us feia nosa.
    De netejar atuells vostra mà no reposa
    ara que dir us escau: —Són records d’En Lluís.—

    Si dels petits la fressa no us tempera
    i d’una amor segona ja desnoneu l’espera,
    esdevindreu, fatídiques, un romàntic desmai.
    Si la cama s’endanya o se us torna ronsera,
    l’exhibiu fàcilment amb un gemec d’esplai.

    Vostre cor s’enfigassa. Una estrident cotorra
    pelluca en vostre llavi destenyit.
    Fent-se pregar, del bec tot pegadell esborra,
    i torç el coll amb aire… diem-ne distingit,
    com un galant miop que us ulla el pit.

    Però l’espill del sexe
    són les fadrines que no serven nexe
    sentimental. De múltiples cosetes són el pern.
    El món, armat fins a les dents, us vexa
    i el vostre cor impàvid flameja a mig hivern.

    Sou el secret pilar de manta confraria,
    sou l’escarràs de les Filletes de Maria.
    Feu davantals pels orfes i als vells doneu tabac.
    Quan puny vostres orelles alguna flastomia,
    el cor us fa un sotrac.

    Sou les sotacambreres d’una imatge vetusta.
    La pietat de moda martiritza la fusta
    amb requincalla fina i amb vestits de lluir.
    D’una Mare de Déu casolana, robusta,
    dames aristocràtiques en fan un maniquí.

    Elaboreu a missa un arcà dialecte.
    Cada boca el modula que es diria que tus.
    Pregant agenollades, remors teniu d’insecte.
    Si al presbiteri cal vostre concurs il·lús,
    volent ser les primeres, cabdelleu un embús.

    Si alguna de vosaltres gosa a tirar per santa,
    mireu que de l’ascètica el roser
    no fos una joguina on vostre esguard s’encanta.
    La jardinera es punxa la mà, i el cor també,
    per tal d’ofrenar roses al Crist i al foraster.

    Cada gota de sang, picarol d’alegria.
    Cada toc d’hores, una Ave Maria.
    L’ànima torturada, torturadora es fa.
    La llibertat vol cortesia.
    Ni Déu omnipotent la deixa postergar.


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXV – SOBRE EL DEVOTO SEXO FEMENINO

    Gusta a la mujer cazadora gustar.
    Incluso viuda, causa satisfacción.
    La cabellera crítica pulcramente restaura.
    Negra de ala de cuervo, vuelve rubia.
    Un hombre cuerdo, atónito, acabaría loco.

    Pero cuando el marido se lucra honestamente
    de la mujer que lo ha cazado,
    lamenta su belleza la mujer.
    La que era caña de azúcar
    aviva, descuidada, su imprevista explosión.

    La que era blanda y tibia como un ave miedosa
    exagera, sarcástica, la arruga
    que el pergamino firmará de su piel.
    La que era nítida como lago de gruta,
    parece saquito de basura.

    Decía el apóstol hace mil novecientos años:
    —Dócilmente amorosas habéis de ser para el esposo.—
    ¿Por qué, pues, marchitas las flores
    de la boda cruenta, dejáis languidecer la tea
    sacramental de vuestro cuerpo?

    Es vuestra política tan dura
    que las criadas no sabéis mandar.
    Pasáis de la riña a la lisonja.
    Se os comen la confitura
    y les escatimáis el pan y el vino.

    Si el bebé cada noche lloriquea,
    lo amamantáis sistemáticamente.
    El marido ha de tocarle música
    con cualquier instrumento.
    Al primer diente hará falta una orquesta.

    Si, después, os pregunta el primogénito,
    sobrevenido el segundo nacimiento,
    —Mamá, ¿de dónde ha venido la hermanita?—,
    no sabiendo decir: —De Dios—, contestáis: —De París.—
    Y así el misterio de la vida dais por listo.

    Crecerán vuestros hijos e hijas.
    Con nueras y yernos, si ciceroni les fueseis del amor,
    llegarán herederos y herederas.
    Pero ¿quién sabe elegir las islas
    dónde nos lleva el viento sonoro del amor?

    Entretanto, diestramente, exhibís jovencitas
    rambla arriba y abajo.
    Las siguen fabricantes, poetas y marqueses.
    Las zancadillas espiáis de reojo.
    Y San José colabora en el trabajo.

    Por el contrario, de los muchachos no hacéis seguir los pasos
    para hallar la razón de hurtos y calabazas,
    ¡tan angelitos los cree vuestro olfato!
    De tanto no tratar con chicas, no observarán más trazas
    que festejar criadas de poco precio.

    ¡Oh si pudierais! En vuestro regazo,
    marido, prole, estacaríais fuerte.
    Para hacerse daño tendría que hundirse el techo.
    Vuestro tótem, ¿no será la ostra?
    Ponderando la vida, no ponderáis la muerte.

    ¡Ay si, inexperto, el marido se enreda en la política,
    o por el municipio, se arriesga al retorcido
    taladro de la crítica! Enseguida diréis:— ¿Qué haces?—
    Y, de una encíclica con la cita mítica,
    lo haréis volver a casa, de la nariz, cogido.

    Antes lo absolveréis de erótica aventura,
    si no puede decirse que lo posee otra Dalila.
    Vuestra piedad procura al marido domar,
    pero, sin querer, siente el alago
    de apoyarse en un marido experto.

    Cuando a la mujer hay que ver exacerbada
    (ángel, amazona o hada)
    es cuando tiene en casa algún enfermo.
    Frente a la turbonada,
    sigue tozuda cuando ya no se puede hacer nada.

    No deja de perseguir la enfermedad:
    al médico increpa y halaga
    y ensaya remedios sin final;
    y, si gana la muerte el asedio,
    para huir, a la mujer ha de dormir.

    En estado de viudedad
    vuestro amor, ¡oh mujeres!, aún es más encendido.
    Si es vuestro tópico el difunto marido,
    ¡ay de quien recibe vuestra acometida!:
    ha de oír el elogio sin olvidar detalle.

    Encontrando en el único hijo
    la cara paternal, lo retendréis aún;
    y vuestro hijo se mustiara querido.
    ¡Oh madre, madre, madre!,
    vuestro amor carece de piedad.

    Vuestra innata obsesión, que impone a los presentes
    la servidumbre de los muebles y el piso,
    crece sin el marido que antes os estorbaba.
    No cesan vuestras manos de limpiar utensilios,
    ahora podéis decir: —Son recuerdos de Luis.—

    Si de los niños el ruido no os sosiega
    y de un segundo amor desahuciáis la esperanza,
    sobrevendréis, fatídicas, romántico desmayo.
    Si la pierna os molesta o se vuelve roncera,
    la exhibís fácilmente con gemido de gusto.

    Vuestro corazón se pringa. Estridente cotorra
    picotea vuestro labio desteñido.
    Haciéndose rogar, del pico todo pringue borra,
    y tuerce el cuello con aire… digamos distinguido,
    cual miope galán que os escudriña el pecho.

    Pero el espejo del sexo
    son las solteras que no conservan nexo
    sentimental. De múltiples cositas son el eje.
    El mundo, armado hasta los dientes, os veja
    y vuestro corazón impávido flamea en pleno invierno.

    Sois el pilar secreto de muchas cofradías,
    sois el puntal de las Hijitas de María.
    Coséis ropa a incluseros y dais tabaco a viejos.
    Si golpea vuestro oído alguna maldición,
    el corazón os da un revolcón.

    Hacéis de camareras de una imagen vetusta.
    La piedad de la moda tortura la madera
    con  muy fina quincalla y vestidos de fiesta.
    De una Virgen María hogareña, robusta,
    damas aristocráticas hacen un maniquí.

    Elaboráis en misa un arcano dialecto.
    Cada boca lo entona que se diría que tose.
    Rezando arrodilladas, hacéis rumor de insecto.
    Si en el altar precisan vuestro concurso iluso,
    queriendo ir las primeras, ovilláis un atasco.

    Si alguna de vosotros osa ir para santa,
    mirad que de la ascética el rosal
    no sea un juguete que vuestra vista encanta.
    La jardinera se pincha la mano, y el corazón también,
    para obsequiar con rosas a Dios y al forastero.

    Cada gota de sangre, cascabel de alegría.
    Cada toque de horas, una Ave María.
    El alma torturada, torturadora se hace.
    La libertad requiere cortesía.
    Ni Dios omnipotente la deja postergar.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 14:07

    .


    SÀTIRA LXXVI – DE LA MEVA PLANETA

    ……..Sovint, Marianneta,
    ……..la teva malfiança em tira una sageta.
    ……..Serà perquè no vols que massa rodi?
    Sovint, segons on miro, em dónes una estreta
    per tal d’alliberar-me de l’encís d’En Banyeta,
    ………...àngel custodi.
    Sovint el teu neguit principis m’encasqueta,
    ………...com si fos el poeta
    ………...una mena de faune sense Codi.
    ………...Vet ací ma planeta:
    em dius: —Amor!—, quan t’eriçones d’odi.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXVI – SOBRE MI DESTINO

    ……..Muchas veces, Marianeta,
    ……..tu desconfianza me envía una saeta.
    ……..¿Será porque no quieres que corra demasiado?
    Muchas veces, según a dónde miro, me das un apretón
    a fin de liberarme del hechizo del diablo,
    ………...ángel custodio.
    Muchas veces tu inquietud principios me encasqueta,
    ………...cual si fuese el poeta
    ………...una especie de fauno sin principios.
    ………...He aquí mi destino:
    ¡Amor!— me llamas, cuando te erizas de odio.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 14:17

    .


    SÀTIRA LXXVII – CANÇONETA DE LA MULLER DE SA CASA

    Portes al coll un rígid llaç
    com una gata casolana.
    …...Ai las!
    Caldrà que un picarol et pengi al llaç.

    El teu capell sembla un cabàs.
    La teva mà, feta escarràs,
    fortor de cuina m’encomana.
    …...Ai las!
    Caldrà que et fregui amb aiguarràs.

    I, per ser casta, vas
    amb un etern vestit de llana
    i parles amb el nas.
    …...Ai las!
    Caldrà que t’escapci el nas.

    Caldrà que faci el tabalot
    o, si més no, que ho faci veure.
    El teu espòs farà el que pot:
    …...anirà tard a jeure,
    no et retraurà cap deure
    i esmerçarà el teu dot
    en agradívol lleure.
    Així, potser, et faria creure…
    …...Ai las!
    Com trencaria, engorronit, el glaç?

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXVII – CANCIONCILLA DE LA AMA DE CASA

    Llevas en el cuello un rígido lazo
    como una gata casera.
    …...¡Ay!
    Hará falta que te cuelgue un cascabel del lazo.

    Tu gorro parece un capazo.
    Tu mano, hecha un sarmiento,
    me transmite fetidez de cocina.
    …...¡Ay!
    Hará falta que te frote con aguarrás.

    Por ser casta, vas
    con un eterno vestido de lana
    y hablas con la nariz.
    …...¡Ay!
    Hará falta que te desmoche la nariz.

    Hará falta que me haga el alocado
    o, al menos, que lo parezca.
    Tu esposo hará lo que puede:
    …...irá tarde a dormir,
    no te reprochará ningún deber
    e invertirá tu dote
    en agradable ocio.
    Así, quizás, te haría pensar…
    …...¡Ay!
    ¿Cómo rompería, perezoso, el hielo?

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 14:23

    .


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    SÀTIRA LXXVIII – DE L’HÒRREA FEMBRA

    Sota el ràfec del portal
    de ta casa malcarada,
    no compromet el fanal
    que mata la cantonada.
    Hi ensumes que ve l’amic
    (el del patac i el pessic)
    com una grapa nocturna,
    amb un ull de foc, l’espurna
    lacònica d’un cigar.

    Quan és imminent l’atzar,
    pitjor que no tres veïnes
    ve la lluna fent tentines
    i se’t plantifica ací,
    barrant amb fúlgida llenca
    justament el seu camí.
    No hi val que siguis llamenca
    i sotgis en la foscor:
    la lluna, estúpida, trenca
    el duo de la cançó.

    ¿Com t’ho faràs, mesquina,
    quan seràs demà al matí,
    per regar la clavellina,
    esgarrapà el violí,
    pentinà el gat i la nina
    i endegar la casa un poc,
    si dorm el nervi que et dóna
    aquesta mena de foc
    que et rebrega i t’abandona
    i t’és guerra i pau i joc?

    Torna a dins, aquesta nit,
    flastomant de la lluna.
    Ella besa més d’un pit
    i tu et migres dejuna.
    Torna a dins, aquesta nit,
    amb l’eixut a la mirada
    com si l’ànima empunyés
    una ganiveta oscada.

    Debades faràs un bes
    de ta còmplice a la nuca.
    Fa una hora que et deia: —Vés—,
    i la mirada vigilant acluca.
    Sort que demà et dirà: —Vinga—,
    senyalant d’una potinga
    el pot, amb la qual estuca
    la teva cara de vici.

    No hi ha més àvol ofici
    que el de carnívora fembra.
    Quan no degusta, remembra,
    amb l’ànima engabiada
    que la carn fa trepidar,
    més que el fàstic de menjar
    l’esgarip de ser menjada.


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXVIII – SOBRE LA HORRIBLE MUJER

    Bajo alero de portal
    de tu hosca casa,
    no compromete el farol
    que desdibuja la esquina.
    Hueles que viene el amigo
    (el del golpe y el pellizco)
    como una garra nocturna;
    como ojo de fuego, la chispa
    lacónica de un cigarro.

    Siendo inminente el azar,
    peor aún que tres vecinas
    viene oscilando la luna
    y se te plantifica aquí,
    cerrando con loncha fúlgida
    justamente su camino.
    No sirve ser exigente
    y que aceches en la sombra:
    la luna, estúpida, rompe
    el dúo de la canción.

    ¿Cómo te lo harás, mezquina,
    mañana por la mañana,
    para regar los claveles,
    arañar el violín,
    peinar a gato y muñeca
    y arreglar la casa un poco,
    dormido el brío que te da
    esta especie de pasión
    que te estruja y te abandona
    y te es guerra y paz y juego?

    Vuélvete adentro, esta noche,
    maldiciéndole a la luna.
    Ella besa más de un pecho
    y tú terminas ayuna.
    Vuélvete adentro, esta noche,
    con sequedad en la mirada
    como si el alma empuñara
    una navaja mellada.

    En vano darás un beso
    en la nuca de tu cómplice.
    Hace una hora te decía: —Vete—,
    y el vigilante ojo cierra.
    Suerte que dirá mañana: —Ven—,
    señalando de un potingue
    el tarro, con que tu cara,
    estuca, de mucho vicio.

    No hay un oficio peor
    que el de carnívora hembra.
    Cuando no cata, recuerda,
    con el alma aprisionada
    que hace trepidar la carne,
    más que el asco de comer
    el grito por ser comida.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 14:28

    .


    SÀTIRA LXXIX – DELS QUE TORNEN

    D’una sogra gaudia que era una ovella,
    de perruca versàtil, nuca vermella
    i una ullada tan molla, de blau passat,
    que les parpelles ploren com un teulat.

    La Mort, que no respecta cap jerarquia
    i un regidor se’n porta com se’n duria
    el fill de la portera coixet i groc,
    a la sogra diu: —Sogra, d’aquí no em moc.—

    I per treure de casa l’hòrrida intrusa
    que ni el decor tenia de portar brusa,
    la sogra li donàrem. Terrible escot!
    I encara sort qui sogra donar-li pot.

    Passaren anys. Un vespre que pedregava
    i la foguera nítida sos ulls em clava,
    dels calamàstecs bota, negre embalum,
    la sogra, que al cel sigui, grumoll de fum.

    Jo que les filles crido, crido la dona,
    el gat i les serventes. Encara trona.
    Tothom s’acaramulla davant la llar.
    I ens presideix la sogra. Vivent apar.

    A mesura que parla, — No t’esvalotis—,
    a cadascú prescriuen els seus bigotis;
    però del cel ens parla, tòpic encès,
    amb un accent angèlic que no fa el pes.

    Per ella ja no dura, gentil, la terra
    que per l’atzur galopa com una verra
    que ensinistrada empaita la lluna, el sol,
    rodelles d’una pista d’amplíssim volt.

    De cap llaminadura diu que fa festa.
    No li calen rosaris. Branda la testa
    si la xicalla mira com s’entreté
    fent joguines de canya, galls de paper.

    Diria’s que la vida se’ns torna fada
    de senti aquella sogra tan desmenjada.
    De modes parla antigues. Qui sap on són!
    Es veu ben bé que torna de l’altre món.

    Així el parent que passa molt temps a Amèrica
    i en torna amb una dona mulata, esfèrica,
    que cigarretes fuma, que beu conyac
    i les ungles es deixa com un xerrac,

    ni d’Amèrica el ritme calmós conserva,
    ni de casa retroba, llar de Minerva,
    aquell punt de madura serenitat.
    Entre un costum i altre, còmic s’esbat.

    Ma renadiua vella d’àngel no mostra
    ni els cabells ni les ales. Baixa del sostre
    com bomba que es desinfla. Son aire tou
    tampoc no és de la dona que en vida fou.

    És com una mixtura tan aigualida
    que no té vida cèlica, ni humana vida.
    Em fa tossir la pluja dels seus corquims.
    Acabaré per dir-li: —Torneu als Llims.—

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXIX – SOBRE LOS QUE VUELVEN

    De una suegra gozaba que era una oveja,
    de peluca versátil, nuca bermeja
    y un mirar tan mojado, de azul pasado,
    que los párpados lloran como un tejado.

    La Muerte, que no guarda ninguna jerarquía
    y a un concejal se lleva como se llevaría
    a un hijo de portera cojito y pálido,
    dice a la suegra: —Suegra, aquí me quedo.—

    Y para echar de casa la horrible intrusa
    que ni el pudor tenía de llevar blusa,
    le dimos a la suegra. ¡Terrible cuota!
    Y suerte aún quien puede dar a la suegra.

    Pasaron años. Un día que llovía
    y la nítida hoguera su ojo me clava,
    de las cadenas salta, negro envoltorio,
    la suegra, esté en el cielo, grumo de humo.

    Yo que llamo a las hijas, y a la mujer,
    el gato y las sirvientas. Todos van de cabeza.
    Todo el mundo se agolpa ante el hogar.
    Y preside la suegra. Vivo fantasma.

    A medida que habla, — No te alborotes—,
    a cada cual ordena con sus bigotes;
    mas del cielo nos habla, tópico ardiente,
    con angélico acento que no convence.

    Para ella ya no existe, gentil, la tierra
    ya que el cielo galopa como una bruja
    que adiestrada persigue el sol, la luna,
    círculos de una amplísima pista de vuelo.

    Ninguna chuchería dice hace fiesta.
    No precisa rosarios. Mueve la testa
    si observa a los chiquillos como se ocupan
    con gallos de papel, juegos de cañas.

    Diríase que la vida se vuelve maga
    de oír a aquella suegra tan desganada.
    Habla de antiguas modas. ¡Quién sabe dónde paran!
    Se ve muy bien que vuelve del otro mundo.

    Cual pariente que pasa mucho tiempo en América
    y se trae mujer, mulata, esférica,
    que fuma cigarrillos, bebe coñac
    y las uñas se deja como un serrucho,

    ni de América el ritmo lento conserva,
    ni de casa reencuentra, lar de Minerva,
    el punto de madura serenidad.
    Entre una y otra moda, cómica, se menea.

    Mi renacida vieja no muestra de ángel
    ni cabellos ni alas. Baja del techo
    cual globo se desinfla. Su blando aspecto
    no es tampoco el de aquella que en vida fue.

    Es como una mixtura bastante aguada
    sin vida celestial, ni humana vida.
    Me hace toser la lluvia de su serrín.
    Acabaré diciéndole: —Vuélvase al limbo.—

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 14:31

    .


    SÀTIRA LXXX – DE LES DONES DEL CÀNTIR

    Els homes, ben mirat, són ànimes de càntir:
    cal que la dona els ompli i, encara, que els aguanti.
    Per ço les dones porten els càntirs a la font.
    Sovint la trencadissa trencava més d’un son.
    A la finestra surt irada una veïna.
    Com era per merèixer i vella, s’enverina.
    I, mentrestant, d’un càntir que no rutllà prou llest,
    bon goig si de la nansa encara penja un test.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXX – SOBRE LAS MUJERES DEL CÁNTARO

    Los hombres, bien mirado, son ánimas de cántaro:
    falta hace que la mujer los llene, y aún que los aguante.
    A la fuente, por eso, las mujeres, llevan los cántaros.
    A menudo el destrozo rompía más de un sueño.
    A la ventana sale airada una vecina.
    Como por merecer y vieja estaba, se envenena.
    Y, entretanto, de un cántaro que no fue lo bastante ligero,
    hemos de estar contentos si del asa aún cuelga una maceta.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 14:40

    .


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    SÀTIRA LXXXI – DIÀLEG ETERN DE MODES

    Mr.:

    —Missenyora, no val d’escurçar la faldilla.
    Aviat no sabré si vós sou vostra filla,
    amb la mitja diàfana i la cama exhibint…—

    Mra.:

    —De quin mestre sorrut esvaloto l’instint?
    ¡Quants de segles no fa que us llevàreu la toga
    i la cama exhibiu! No és eròtica droga?
    I no val d’al·legar que porteu pantalons
    tubulars com bambús. Cada cuixa és al fons
    com la saba carnal de la cama més fina
    que articula en el circ la innocent ballarina.—

    Mr.:

    —De la moda innocent, Missenyora, em desplau,
    no l’intent femení, sinó l’hòrrida allau,
    í Per ventura no sé que hi ha manta donzella
    d’arborada beutat, de conversa trapella,
    que deixava confús el minyó primerenc
    i el gat vell en el límit desnonà de l’avenc,
    i era tímida núvia en la vasta carrossa
    i frissava d’amor, ignorant de la noça?
    La puresa no cal tapar d’ulls com la Fe.
    La puresa, amb els ulls, purifica el deler.—

    Mra.:

    —Missenyor, ¿no caldrà, si la moda recula
    i la dona abilleu com anònima mula,
    que el marit a la noça vagi d’esma, ignorant
    l’estructura del cos de l’esposa? i, per tant,
    l’endemà, penedit de l’escarn del consorci,
    el divorci jugant, a trencar-lo s’esforci?
    Si la testa colleu al collet de midó
    que la nuca burxà, que encetava el mentó;
    si engavanya el turmell un vestit de sis canes
    i la sina oprimiu amb ferrisses baranes
    i la mànega el jou de l’espatlla malmet;
    tant se val que la dona segresteu amb paret
    com en el musulmà gineceu d’una vila
    que en la Bètica dorm o en el Bòsfor vigila.—

    Mr.:

    —Missenyora, tot just començava de dir…
    Som en terra d’alarbs o en un barri llatí? —

    Mra.:

    —Som en terra de gent que no tanca les dones
    ni les ferma del cor perquè siguin més bones.
    És per ço, Mestre Tites (que la dona estrafàs
    com un ètic volum que no té només nas),
    que habitues jovent a l’eròtic preludi
    de suplir, de l’esguard, amb el tacte, l’estudi.
    Aleshores la pell, que és el més corporal
    dels sentits i el més orb, us fa caure en el mal
    de no veure talment que una amiga us amoixa
    perquè passi de frau que és garrella, que és coixa,
    que té un ull divergent del mirar de l’altre ull
    sota el joc trivial d’una clapa de rull.
    ¿La donzella no us plau, generosa de tracte,
    amb la túnica al vent, atractívola, intacta?—

    Mr.:

    —Missenyora, tot just començava de dir…
    ¿I aquest rígid tallat de cabells, masculí,
    que la nuca exhibeix i l’encís de les trenes
    sacrifica a l’oblit…? ¡Llargues trenes, cadenes
    de romàntica amor temorega i lleial…!—

    Mra.:

    —Missenyor, comenceu per combatre aquest mal
    i deixeu-vos-les vós, com l’homèric Atrida.
    Vostra nuca, també, incitant, prohibida,
    exhibeix la fal·làcia d’un tallat masculí.—

    Mr.:

    —No és tot u. Cada sexe té vedat un jardí.—

    Mra.:

    —Aleshores, amic, podré jo portar espasa,
    car la cara us deixeu tanquam tabula rasa,
    amb la vella raor o la nova gillette.
    Una cara de monja el baró compromet.
    El bigoti d’antany i les doctes patilles
    i la mosca viril eren armes senzilles.
    El parany evident gairebé sembla cast.
    El diable és un coc. Mai no fa rodar l’ast:
    prefereix el tupí que invisible murmura
    o de l’olla rural la secreta mixtura.
    Un noctàmbul pelut és un foc d’encenalls,
    un auriga vistent que esvalota els cavalls.
    Caldrà témer l’amic de la pell que s’aflama
    amb un rosa discret com la pell d’una dama,
    i del llavi carnal, una mica barroc,
    que no mostra de pèls agressiu estaloc.—

    Mr.:

    —I del tòxic encís, de la mòrbida aroma
    que insuflava la serp sobre l’àcida poma,
    de l’exòtic perfum que el magí femení
    es projecta a la carn i la’n fa precedir,
    Missenyora, no puc expressar-vos el blasme?—

    Mra.:

    —Si el perfum precedeix, ens segueix el sarcasme.
    ¿Per què no, si el perfum és un químic duel,
    una síntesi lúbrica que embriaga l’estel?
    Hi ha perfum de pecat, amb polsines de fusta
    que la santa virtut de ser netes disgusta.
    No és la flaire d’espígol, és fortor de donzell;
    no és aroma d’acàcia, és un vi de rovell;
    no és la rosa de l’arç, és el mesc que s’arbora.
    Ço que exalta l’instint, ho defèn Missenyora.—

    Mr.:

    —Missenyora, perdó.Però ¿el cànon modern
    del vestit massa curt no és un truc de l’infern?—

    Mra.:

    —Potser sí, potser no. Molt depèn de qui el porta.
    Una fulla bastà per l’edènica horta.
    Un vestit rigorós de la nuca al taló,
    pot trair de la carn la maligna encesor,
    amb misteri latent, amb miratges de fada,
    amb el gruix quaresmal d’un vellut d’estelada.—

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXXI – ETERNO DIÁLOGO SOBRE MODAS

    Sr.:

    —Señora, no es posible acortar más la falda.
    Pues pronto no sabré, con la media diáfana
    y la pierna exhibiendo,  si su hija es usted…—

    Sra.:

    —¿De qué maestro huraño alboroto el instinto?
    ¡Cuántos siglos no hace que os sacasteis la toga
    y la pierna exhibís! ¿No es erótica droga?
    Y no vale alegar que lleváis pantalón
    tubular cual bambú. Cada muslo está al fondo
    cual la savia carnal de la pierna más fina
    que articula en el circo la ingenua bailarina.—

    Sr.:

    —De la moda inocente, señora, me disgusta,
    no el femenil intento, sino el horrible alud,
    ¡Acaso no conozco que hay algunas doncellas
    de encumbrada belleza, de charla marrullera,
    que dejaban confuso al mozo primerizo
    y al experimentado al borde del abismo,
    y eran tímida novia en la amplia carroza
    y de amor se angustiaban, ignorantes de boda?
    La pureza no es preciso vendar como la Fe.
    La pureza purifica el deseo con sus ojos.—

    Sra.:

    —Señor, ¿no ocurrirá, si la moda recula
    y a la mujer vestís cual anónima mula,
    que el marido a la boda vaya maquinalmente, ignorando
    la forma del cuerpo de la esposa? y, por tanto,
    mañana, arrepentido del fraude del consorcio,
    emprendiendo el divorcio, en romperlo se esfuerce?
    Si la cabeza uncís al cuello de almidón
    que punzaba la nuca, que irritaba el mentón;
    si embaraza el tobillo un traje de seis cañas
    y el seno comprimís con férreas varillas
    y la manga la fuerza del hombro hecha a perder;
    da igual que a la mujer encerréis tras un muro
    como en el gineceo musulmán de una villa
    que en la Bética duerme o en el Bósforo vela.—

    Sr.:

    —Señora, solamente comenzaba a exponer…
    ¿Es ésta tierra de árabes o es un barrio latino? —

    Sra.:

    —Estamos entre gente que no encierra mujeres
    ni ata su corazón para que sean buenas.
    Por eso, Maestro Titas (que la mujer recreas
    como un conjunto ético que no ha solo nariz),
    que avezas a los jóvenes en el preludio erótico
    de suplir, con el tacto, de la vista el estudio.
    Entonces, la epidermis, que es el más corporal
    y ciego de todos los sentidos, os induce al error
    de no ver de esta forma que una amiga os halaga
    por ignorar el fraude de que es zamba o coja,
    que tiene diferente el mirar de cada ojo
    bajo el juego trivial de un cabello rizado.
    ¿No os gusta la muchacha, de trato generoso,
    con la túnica al viento, incólume, atractiva?—

    Sr.:

    —Señora, solamente comenzaba a exponer…
    ¿Y este rígido corte de pelo, masculino,
    que descubre el cogote y el dulzor de las trenzas
    sacrifica al olvido…? ¡Largas trenzas, cadenas
    de romántica amor espantadizo y leal…!—

    Sra.:

    —Señor, empiece usted por lidiar este mal,
    déjeselas usted, como homérico Atrida.
    Vuestra nuca, también, incitante, prohibida,
    exhibe la falacia de un corte masculino.—

    Sr.:

    —No es igual. Cada sexo tiene un jardín vedado.—

    Sra.:

    —Pues entonces, amigo, podré llevar yo espada,
    pues la cara usted deja tanquam tabula rasa,
    con la vieja navaja o la nueva gillette.
    Una cara de monja al varón compromete.
    El bigote de antaño y las doctas patillas
    y la mosca viril eran armas sencillas.
    La manifiesta trampa casi parece casta.
    El diablo es un chef. No hace girar el ast:
    prefiere la cazuela que murmura invisible
    o de la olla rural la secreta mixtura.
    Un peludo noctámbulo es un fuego de astillas,
    un auriga vistoso que encrespa a los caballos.
    Habré de huir de amigo de una piel que se enciende
    con un rosa discreto cual la piel de una dama,
    y del labio carnal, un poquito barroco,
    que no muestra de pelos agresivo ramaje.—

    Sr.:

    —Y del tóxico encanto, del delicado aroma
    que insuflaba el reptil en la ácida manzana,
    del extraño perfume que el femenino ingenio
    se proyecta en la carne y la hace preceder,
    Señora, ¿yo no puedo expresarle censura?—

    Sra.:

    —Si el perfume precede, el sarcasmo nos sigue.
    ¿Por qué no, si el perfume es un químico duelo,
    una síntesis lúbrica que embriaga a las estrellas?
    De pecado hay perfume, con polvos de madera
    que la santa virtud de ser limpias disgusta.
    No es aroma de espliego, es hedor de doncel;
    no es aroma de acacia, es vino enmohecido;
    no es la rosa de espino, es almizcle que crece.
    Defiende esta señora lo que el instinto exalta.—

    Sr.:

    —Perdone usted, señora. Pero ¿el canon moderno
    del vestido muy corto no es truco del infierno?—

    Sra.:

    —Quizás sí, quizás no. Según quién lo utilice.
    Una hoja bastó para el jardín edénico.
    Un traje riguroso de la nuca al talón,
    puede el maligno encanto traicionar de la carne,
    con misterio latente, con espejismos de hada,
    con grosor cuaresmal de bóveda afelpada.—

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 14:47

    .


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    SÀTIRA LXXXII – DE LES AMORS SUCCESIVES

    I

    De Petronella, vídua, se m’imposà l’esclat.
    És elegant i bruna com un rebrot d’alzina.
    La seva ullada em sotja i gairebé m’espina.
    La seva destra dura em torç la voluntat.

    I après hi juga irònica. Un arc se’n fa, vinclat;
    del tocador mirífic l’esmalta amb la polsina,
    i gira la sageta contra la ferma sina
    i el braç empeny la corda que es plany amb feredat.

    Atura’t, oh Diana!, però ton urc atura.
    Mon esperit adollàs al gorg de ta fretura.
    Del truc que m’enternia em serviré, viril.

    Un dia ta expertesa caurà com una escorça.
    L’adolescent tos braços, d’amor, farà retòrcer
    i un collaret de llàgrimes et nuarà subtil.

    II

    De Petronella, vídua, no vaig trencà el parany.
    Amb braços d’amazona senyorejà mes ires;
    mes llàgrimes s’eixuguen en el seu coll, guspires
    que amb llur alè m’escalden els ulls per més engany.

    Debades s’avalota el meu despit o es plany.
    Ma sobirana passa, per rues i per fires,
    amb enrenou de besos, de flautes i de lires.
    L’exhausta morbidesa rejoveneix l’afany.

    I, mentrestant, la casa a poc a poc s’enruna,
    i la nissaga aixeca la mà per una engruna,
    i jo esdevinc custodi en l’ampla solitud.

    De cada estrella plora un rajolí de cendra
    com si la melangia les acabés de fendre
    perquè de nits no vegin mon benestar perdut.

    III

    Ja l’ànima refeta domina el desconhort.
    De Filomena, casta i pàl·lida cosina,
    m’esguarda la bonesa, ara que el jorn culmina,
    com el xiprer domèstic que presideix un hort.

    En l’aromada tofa mos fills hauran confort
    com l’ocellada ingènua que amb fulles es pentina.
    La vida serà afable com rajolí de mina
    i dúctils com falgueres els braços de la mort.

    Més que Minerva, docta és la muller de casa.
    Ella del foc efímer sap conservar la brasa.
    Ella aprofita l’ímpetu del vent que eixona el greny.

    Ella, que amb l’aigua juga, encara se’n persigna.
    Ella la terra pròdiga personifica, digna.
    El cor es torna gràvid amb l’amistat del seny.

    IV

    Bé està el xiprer domèstic. I és tanmateix obscur
    si el joc no el transfigura d’un roserà en garlanda.
    Ell és columna dòrica que es vincla d’una banda,
    i és, cada rosa, fràgil escuma de l’atzur.

    De Filomena casta jo fui l’espòs impur.
    Em revoltà amb son llavi que, insinuant, comanda,
    i amb son esguard sol·lícit, que es vela d’una randa
    de caritat més fina que el fingiment perjur.

    Muller de casa fores. Esquerpa assats, volgueres
    que sense tu la ruta esmoli amb mes carreres.
    Oh solitud de l’ànima en el mundà zenit!

    Una virtut massa íntima ens dol com una intrusa
    que amb l’esmocada llàntia, brotó de llum difusa,
    ens fa massa visibles els claps de l’esperit.

    V

    Inútil Madroneta, puel·la en el creixent,
    trepig d’ocell i cara oval, embadalida:
    com una vinya verge t’aboques a l’eixida,
    verd d’aigua, groc de marges i porpra de ponent.

    La vinya verge imita, per ondulà en el vent,
    un cor en cada fulla. Perdona’m la punvida
    si d’una fulla em firo que servaré escondida
    com rebutjat principi d’enamoriscament.

    Ves què diria Venus si, vellardàs, sotjava
    la fadrineta núbil, com ella rosa i blava.
    En el meu llit hieràtic expiaria el tort.

    De la fillada, atònita, començarà l’estrèpit
    a percudir la testa d’aquest galant decrèpit
    que festejant la vida maridarà la mort.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXXII – SOBRE LOS AMORES SUCESIVOS

    I

    De Petronila, viuda, me alcanzó el resplandor.
    Elegante y morena cual retoño de encina.
    Su mirada me acecha y casi me lastima.
    Su dura mano diestra tuerce mi voluntad.

    Lo sabe y juega irónica. Un arco se construye;
    lo esmalta con polvillo del tocador mirífico,
    y acercando la saeta contra el sólido seno,
    pulsa el brazo la cuerda que se queja con grima.

    ¡Detente, oh Diana!, pero detén tu orgullo.
    Mi espíritu se vierte en poza de carencia.
    Del ardid que me ahondaba me serviré, viril.

    Un día tu pericia caerá cual corteza.
    El efebo tus brazos, de amor, hará doblar
    y con collar de lágrimas te anudará sutil.

    II

    De Petronila, viuda, no destruí el hechizo.
    Con brazos de amazona señoreó mis iras;
    mis lágrimas se enjugan en su cuello, chispazos
    que, con su aliento, escaldan mis ojos por más burla.

    En balde se subleva mi despecho o se queja.
    Mi soberana pasa, por rúas y por ferias,
    con ajetreo de besos, de flautas y de liras.
    La exhausta morbidez rejuvenece el ansia.

    Y, entretanto, la casa despacio se arruina,
    y la prole levanta por una miga el brazo,
    y yo me hago custodio en la amplia soledad.

    De cada estrella llora un chorro de ceniza
    como si la nostalgia las hubiera fundido
    para que así no vean mi bienestar perdido.

    III

    Ya el ánima rehecha domina el desaliento.
    De Filomena, casta y desvaída prima,
    me observa la bondad, ahora que el día acaba,
    como el ciprés doméstico que en el huerto destaca.

    En la aromosa copa tendrán confort mis hijos
    como nidada ingenua que con hojas se peina.
    La vida será afable cual chorrillo de mina
    y blandos como helechos los brazos de la muerte.

    Más que Minerva, docta es la mujer casera.
    Ella del fuego efímero sabe guardar la brasa.
    Ella aprovecha el ímpetu de aire que esparce greda.

    Ella con agua juega, no obstante se persigna.
    Ella la tierra pródiga personifica, digna.
    El corazón aploma con la amistad del juicio.

    IV

    Bien está el ciprés. Sin embargo es oscuro
    si un rosal en guirnalda no nos lo transfigura.
    Él es columna dórica que se inclina hacia un lado,
    y es, cada rosa, frágil espuma del azul.

    De Filomena casta yo fui el esposo impuro.
    Me sublevó con labio que, insinuante, impera,
    y su mirar solícito, que se oculta tras orla
    de caridad más fina que la doblez perjura.

    Mujer casera fuiste. Algo arisca, quisiste
    que el camino, sin ti, aguce mi andadura.
    ¡Oh soledad del alma en el cenit mundano!

    Virtud por demás íntima nos duele cual intrusa
    que con dispuesta lámpara, brotó de luz difusa,
    haciéndonos visibles las manchas del espíritu.

    V

    Inútil Madronita, doncella en ascensión,
    pisada de ave y cara, oval, embelesada:
    como una viña virgen te abocas en el patio,
    de verde agua, oro margen y púrpura de ocaso.

    La virgen viña imita, por ondular al viento,
    hojas cual corazones. Perdona la punzada
    si me agencio una hoja que guardaré escondida
    cual rechazado inicio de enamoriscamiento.

    Qué nos diría Venus si, senil, observara
    la doncellita núbil, como ella rosa-azul.
    En mi lecho hierática purgaría el agravio.

    De la prole, atónita, comenzará el estrépito
    a percutir la testa de este galán decrépito
    que rondando la vida maridará la muerte.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 14:52

    .


    SÀTIRA LXXXIII – DE LA MOSCA BALBA

    D’un adroguer
    piques l’esquer
    a mitja calba,
    o mosca balba!
    Cercant minoves
    (allí no en trobes),
    pel nas volcànic
    vas sense pànic
    i en un badiu
    fas la viu-viu.
    Après el glavi
    suques al llavi.
    Potser dels ulls
    la cera culls
    amb un cop d’ala.
    No és cosa mala
    per tu el replà
    on l’herba es fa
    d’humida orella.

    Qui t’aconsella?
    L’instint només?
    Un déu revés?
    Gelosa dona?
    El temps, si trona?
    Car fas camí
    talment com si
    fos ta consigna
    de ser maligna.

    Fins l’adroguer
    per nosa et té
    i un poc belluga
    la mà feixuga
    per fer-te por.
    Com un liró
    placèvol resta
    veient que, honesta,
    t’allunyes d’ell
    i pel taulell
    assats pastures
    i amb mil sutzures
    estens un fris
    aixafadís.

    El tuf que ell du
    pot més que tu.
    Damunt la testa,
    per fer-ne festa,
    tornada a ser,
    ai!, l’adroguer
    d’un cop de puny
    t’engega lluny.
    Fugires, tornes
    i, piga, exornes
    irreverent
    el front turgent.
    Que no et refusi,
    per llegí el “Brusi”,
    ta presa, no.
    Ets un corcó
    que en pau no deixa.
    Per batre’t, queixa
    ni repte val.
    Per treure’t, cal
    patac que et baldis
    i, encar no maldis
    per ser dempeus,
    a cops de peus,
    copsada al tros,
    deixar-te cos.

    Morta com eres,
    l’orella esveres
    que un punt no perd
    del teu concert
    imaginari.
    Cap herbolari
    té un cordial
    per aquest mal.
    El teu fantasma
    es riu de blasme,
    jamai xaruc.
    Vet ací el truc:
    per sempre resta
    a dins la testa.

    ***

    De mosca balba
    ningú no es salva.
    Per mosca tinc
    aquell zinc-zinc
    de la veïna
    que el gat pentina,
    i aquell doctor
    marejador
    que et veu de lluny
    i prest et puny
    amb xerrameca.
    De la hipoteca
    la teoria
    et conta un dia.
    Un altre jorn
    digressa entorn
    de l’anticresi.
    Joc de magnesi
    tot ell apar:
    estrèpit rar,
    llampec de llum
    i fum, fum, fum.

    Per mosca tinc
    el rebaixinc
    del sorge homèric,
    garrell, colèric,
    perdonavides
    que don punyides
    a les butxaques;
    les noies flaques
    o les grassones
    (potser bessones)
    que al braç se’t pengen
    i viu se’t mengen
    amb llurs mirades
    estintolades
    com un compàs
    a sobre el nas;
    i la gosseta
    que duu jaqueta
    i un cascavell,
    i en el turmell
    se’t fregaria.
    Com de la tia
    pubilla és sola,
    d’enuig grinyola
    si et veu venir,
    nebot mesquí.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXXIII – SOBRE LA MOSQUITA MUERTA

    ¡De este tendero,
    picas el cebo,
    a media calva,
    mosquita muerta!
    Buscando quistes
    (allí no encuentras),
    rondas sin pánico
    nariz volcánica
    y en una fosa
    vas subsistiendo.
    Luego en el labio
    mojas tu espada.
    Cera en los ojos
    quizá cosechas
    de un golpe de ala.
    No te incomoda,
    a ti el rellano,
    donde la hierba
    crece en la oreja.

    ¿Quién te aconseja?
    ¿Sólo el instinto?
    ¿Dios revelado?
    ¿Mujer celosa?
    ¿Cielo, si truena?
    Pues que caminas
    tal como si
    fuese consigna
    el ser maligna.

    Hasta al tendero
    causas molestia
    y agita un poco
    la torpe mano
    para asustarte.
    Como un lirón
    plácido resta
    viendo que, honesta,
    te alejas de él
    y en el tablero
    suciedad pastas
    y con mil pringues
    formas un friso
    despachurrado.

    Levanta un tufo
    mayor que el tuyo.
    Vuelta a posar
    sobre la testa
    para hacer fiesta,
    ¡ay!, el tendero
    de un manotazo
    te envía lejos.
    Huiste, vuelves
    y, peca, adornas
    frente turgente,
    irreverente.
    Por leer el “Brusi”,
    no te rehúse
    tu presa, no.
    Eres carcoma
    que en paz no deja.
    Para abatirte,
    no sirve queja.
    Para alejarte,
    preciso es golpe
    y, si consigues
    quedar en pie,
    a pisotones,
    tirado en tierra,
    dejar tu cuerpo.

    Estando muerta,
    la oreja asustas,
    sin perder nota
    de tu concierto
    imaginario.
    No hay herbolario
    con un cordial
    para este mal.
    Aún tu fantasma
    ríe con reproche,
    jamás decrépito.
    He aquí el truco:
    por siempre resta
    dentro la testa.

    ***

    De mosca muerta
    nadie se salva.
    Por mosca tengo
    aquel zinc-zinc
    de la vecina
    que el gato peina,
    y aquel doctor
    mareador
    que te ve lejos
    y te golpea
    con parloteo.
    De la hipoteca
    la teoría
    te cuenta un día.
    Al otro día
    discurre en torno
    de la anticresis.
    Todo él parece
    luz de bengala:
    extraño estrépito,
    luz de relámpago,
    y humo, humo.

    Por mosca tengo
    el respigón
    del sorche homérico,
    zambo, colérico,
    perdonavidas
    que puñetazos
    da en los bolsillos;
    las chicas flacas
    o las rollizas
    (quizás gemelas)
    que se te cuelgan
    y te devoran
    con sus miradas
    apuntaladas
    como un compás
    en la nariz;
    y la perrita
    con chaquetita
    y un cascabel,
    que en tu tobillo
    se frotaría.
    Como de tía
    es heredera,
    sobrino ruin,
    cruje de rabia
    al llegar tú.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 15:06

    .


    SÀTIRA LXXXIV – DE LA FELICITAT D’UNA MALALTA CRÒNICA

    Ací em teniu, Senyor. Pobrissona!
    Sóc la Senyora Mariona.

    Faci’s la vostra santa voluntat!
    És a dir: la meva santa voluntat.
    És a dir… Ja ho he dit. (No voldria di un disbarat.)

    Diuen que el llit més tou apar greny de llicorella.
    Si el meu llit és un bancal, és el meu carpó una rella.

    El llit, com l’agricultura, ensinistra; llibre obert
    on la malalta crònica no es perd.

    El llit, mirant al cel, és confortable oratori.
    El llit, mirant al món, és un observatori.

    Com res no tinc a fer, espio de dia i de nit:
    la sensibilitat fa, encaterinada, un crit.

    Com res no tinc a pensar, rumio de nit i de dia:
    estudio la lliçó de la meva malaltia.

    Sóc com una aranya que pilota la sedosa trampa de l’aeronau:
    cada víctima fa veure que, l’haver-hi caigut, li plau.

    El llit és molt divertit (val més que ventall de dama):
    acluco els ulls; tinc oportuna tos; faig paravent d’una cama.

    Si gosa a renyar-me algú, ai! ai! ai! que perdo el bleix…
    Sóc el doll de la conversa. Els altres hi fan de peix.

    La natura, cautament, a cada xacra s’avesa.
    I la suplanta amb un truc. I suplantada, la desa.

    La dieta em purifica l’emmascara del magí.
    Amb petites recaigudes m’entreno per ben morir.

    Docta malaltia crònica amb dolceses embolica.
    La llarga convalescència no en seria pas tan rica:

    el seu benestar precari s’arrossega amb aires de furt
    i acaba en sec el dia que el malalt surt.

    De la conversa que em volta sóc, naturalment, el tema:
    si no m’afalaguen, la frase prenc del costat que més crema.

    Quan jo parlo, tots m’escolten amb patètic interès.
    Tot m’escau: la pudibundesa no tinc cohibida per res.

    Si un paper ridícul faig, el marit el paga:
    les amigues que em visiten em diuen: —Rateta!, ma-nyaga!—;

    i em planyen pel meu estat
    i de veure’m incompresa de la gent que Déu m’ha dat.

    Tinc repertori de trucs: kimono, edredó, llum somorta,
    quadrant magnífic, fantàstica gorra que cintes comporta…

    AI marit, més que mai sol·lícit, res no li he d’agrair.
    Li cal pagar les factures sense plany ni límit coquí.


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    No sembla casat ni vidu: com un espectre desfila.
    Rebequeries, si em vexa, n’hi faig una bella pila.

    i quan, esverat, em passa la mà feixuga pel front,
    l’avio qui sap a on.

    Els morts evoco, versàtil, com joguines d’infantesa,
    quan la fútil companyia dels vivents em fa tristesa.


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    Els professionals em volten i tracten d’afers amb mi:
    confés i metge i notari… El marit res no hi pot dir.

    A l’hora del comiat el tusten amb ironia.
    El metge fa comentaris al curs de la malaltia,

    i, emfàtic, condescendent,
    que hi discuteixi consent.

    El confés diu que sóc santa:
    per ço la mort no m’espanta.


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    El notari amb una rècula de testimonis acut:
    és tot orelles per mi, i per l’altra gent és mut.

    O suprema voluptat de l’ús i í’abús del domini!
    Trafico amb les meves coses més enllà del meu termini.

    Conec una mà de sants
    que no coneixia abans.

    N’hi ha a qui els falta un miracle
    per al canònic pinacle,

    i jo, magnànimament,
    accepto l’experiment

    de la novena de moda
    que a espatlles de Roma roda.

    L’agonia, en aquest pas,
    serà un eufònic compàs;

    una típica ronquera
    d’acabament de fal·lera.

    Ulls clucs, sentiré de gent
    un murmuri impacient,

    refrec de peus a l’escala
    i d’un àngel els cops d’ala,

    fins que em bressarà el confort
    d’una arrodonida mort.

    Endegada ma persona,
    serà encar la Senyora Mariona,

    amb un aire volgut,
    car no em matarà un mal agut,

    sinó de crònica malaltia l’opi.
    Seré una morta per dret propi.

    I diran: —Sembla un retrat!
    S’ho tenia ben guanyat.—


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXXIV – SOBRE LA FELICIDAD DE UNA ENFERMA CRÓNICA

    Señor, aquí estoy. ¡Pobreta!
    Soy la Señora Mariona.

    ¡Hágase tu santa voluntad!
    Es decir: mi santa voluntad.
    Es decir… Ya lo he dicho. (No quisiera decir un disparate.)

    Dicen que el lecho más blando parece punta de roca.
    Si mi lecho es un bancal, mi coxis es una arada.

    Cual la agricultura, el lecho alecciona; libro abierto
    donde la enferma crónica en ningún caso se pierde.

    El lecho, mirando al cielo, es confortable oratorio.
    El lecho, mirando al mundo, es un buen observatorio.

    Como no tengo que hacer, de noche y de día espío:
    el sentimiento lanza, encaprichado, un grito.

    Como no tengo en que pensar, rumio de noche y de día:
    estudio la lección de mi padecimiento.

    Como una araña, que pilota la sedosa trampa de la aeronave, soy:
    cada víctima hace ver que le gusta haber caído.

    El lecho es muy divertido (más que abanico de dama):
    cierro los ojos; tengo oportuna tos; hago biombo con una pierna.

    Si alguien osa reñirme, ay! ay! ay! que pierdo el resuello…
    Soy fuente de la charla. De pez hacen los otros.

    Con cautela, la natura, a cada lacra se aveza.
    Como un truco la suplanta. Y suplantada, la guarda.

    La dieta me purifica la máscara del magín.
    Con pequeñas recaídas me preparo a bien morir.

    Docto sufrimiento crónico, melosamente me envuelve.
    La larga convalecencia nunca sería tan rica:

    su precario bienestar repta con aires de hurto
    y termina en seco el día en que el enfermo se cura.

    De la charla que me cerca soy, naturalmente, el tema:
    si no me halagan, la frase tomo del lado que quema.

    Cuando hablo, escuchan todos con un interés patético.
    Todo me está permitido: la pudibundez no tengo limitada para nada.

    Si hago un papel ridículo, el marido es quien lo paga:
    las amigas que me ven, dicen: —¡Corazón! ¡Ratita!—;

    y se apiadan de mi estado
    y me ven incomprendida por quienes Dios me ha dado.

    Tengo inventario de trucos: quimono, edredón, luz mortecina,
    magnífico cuadrante, gorro fantástico repleto de cintas…

    AI marido, más que nunca solícito, nada le tengo que agradecer.
    Ha de pagar, sin queja ni cicatero límite, las facturas.

    No parece casado ni viudo: desfila cual espectro.
    Si me veja, le hago un montón de pataletas.

    Y cuando, preocupado, me pasa la mano por la frente,
    lo envío quién sabe a donde.

    Cuando la fútil compañía de los vivos me produce tristeza,
    evoco, versátil, los muertos, como juguetes de la infancia.

    Los profesionales me rodean y tratan conmigo los asuntos:
    confesor, médico y notario… El marido nada puede decir.

    Al ir despedirse le palmean con ironía la espalda.
    El médico hace comentarios durante el curso de la enfermedad,

    y, enfático, condescendiente,
    que discuta consiente.

    El confesor dice que soy santa:
    por eso la muerte no me espanta.

    El notario con una recua de testigos acude:
    para mí es todo oídos, para los otros mudo.

    ¡Oh voluntad suprema del uso y abuso del dominio!
    Trafico con mis cosas más allá de mi fin.

    Conozco muchos santos
    que antes no conocía.

    A unos les falta un milagro
    para el canónico pináculo,

    y yo, altruistamente,
    accedo a la experiencia

    de novena a la moda
    hecha a espaldas de Roma.

    La agonía, en este impasse,
    será eufónico compás;

    una típica ronquera
    de final de gusanera.

    Ojos cerrados, de algunos
    oiré un susurro impaciente,

    pisadas en la escalera
    y de un ángel aleteos,

    hasta mecerme el confort
    de una conseguida muerte.

    Bien dispuesta mi persona,
    será aún la Señora Mariona,

    con un aspecto querido,
    no muerta de un mal agudo,

    sino de enfermedad crónica.
    Muerta por derecho propio.

    Y dirán: —¡Parece un óleo!
    Bien ganado lo tenía.—

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 15:12

    .


    SÀTIRA LXXXV – JOCS D’AMOR

    Parada al batent de l’aire,
    l’amor t’ullarà ben tost.
    Ponceila, no et gronxis gaire,
    que bota com un llagost;
    primer, de l’orella al caire;
    després, de la falda al rost.

    Sí tan primparada et troba
    que, amb un tremolor de pell,
    t’espolses els plecs de roba
    que serven polsina d’ell,
    en ser que obriràs l’alcova,
    punxades et fa el turmell.

    Amor i dolor fan lliga
    i es tenen el guany partit.
    Fa veure, l’amor, que triga,
    i el passa, el dolor, escondit.
    La llàgrima que mustiga
    la copsa l’amic ardit.

    L’amor, si et ballà la testa,
    és aire que ve i se’n va;
    si et plau d’aigualir la festa,
    és pluja d’abril enllà;
    si amarga la boca et resta,
    és terra de fanguissar.

    Com tija de foc s’abranda
    (aquest és son bell costum).
    S’esquinça com una randa
    el seu torterol de fum.
    Irònic, potser, comanda.
    Irònic, també, es consum.

    Vindrà, massa tard, l’esmena?
    Si el deixes, veuràs com ell
    les ales plegà a l’esquena
    portant-les com un cistell.
    Hi posa buirac i bena
    com estres de ferro vell.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA LXXXV – JUEGOS DE AMOR

    Quieta en el balcón del aire,
    te verá pronto el amor.
    Niña, no te mezas tanto,
    que bota cual saltamontes;
    una, de la oreja al borde;
    dos, del regazo a la cuesta.

    Sí tan endeble te encuentra
    que, con un temblor de piel,
    te sacudes el vestido
    que guarda polvo de él,
    cuando la alcoba abrirás,
    punzadas te hará el tobillo.

    Amor y dolor se unen
    y la ganancia reparten.
    El amor hace que tarda,
    y, oculto, lo entra el dolor.
    La lágrima que se mustia
    la entiende el amigo osado.

    Amor, si baila en la testa,
    es aire que viene y va;
    si quieres aguar la fiesta,
    es lluvia de abril pasado;
    si amarga la boca queda,
    es tierra de cenagal.

    Al fuego, cual raíz se inflama
    (esta es su bella costumbre).
    Se rasgan como un encaje
    sus arabescos de humo.
    Irónico, tal vez, manda.
    Irónico, tal vez, se agota.

    ¿Llegará, tarde, la enmienda?
    Si dejas, verás como él
    cerró alas en la espalda
    llevándolas como un cesto.
    Ponle acericos y vendas,
    avíos de hierro viejo.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    Última edición por Pedro Casas Serra el Mar 12 Abr 2022, 08:08, editado 1 vez


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 14 Feb 2022, 15:17

    .


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    SÀTIRA FINAL

    Mare de Déu de Montserrat,
    Mare de Déu de Catalunya,
    que esteu allí, pròxima i llunya,
    atalaiant un disbarat
    de gent tranquil·la que s’ensunya:
    en els vilatges del costat,
    més d’un betzol que vara empunya;
    a les masies del pecat,
    l’escanyapobres que els espunya;
    enllà d’enllà, en la gran ciutat,
    de tres madones el posat
    (la que té al puny un magistrat,
    la que s’entén amb el cunyat,
    la que moneda falsa encunya)
    i el matrimoni palplantat
    guaitant l’estruç i la vicunya.

    Balandrejant bufa el carril,
    com d’unes oques la filera.
    La foradada, per l’estil
    d’una estratègica gatera,
    del tren s’empassa el projectil
    i foragita la fumera.
    El Llobregat apar un fil
    dé llana bruta, a la vorera
    de cada acròpolis fabril.
    Un pescador, per cada mil,
    cada mig any hi fa pesquera.
    Puja el carril de cremallera,
    ai!, com el sòpit cocodril
    d’una parada escadussera.

    Encaixonat dins una arruga
    de la muntanya secular,
    sense cap pota, com l’eruga,
    puja el carril funicular.
    Ací a la vora hi ha una espluga
    i, enllà d’enllà, trossos de mar.

    Solcant la mar, xiulen navilis.
    En més de quatre, el mariner
    més cap-calent cuina concilis,
    i un passatger no està de filis
    i cap a Vós mira potser.
    I encara us ve la gent a prop,
    devotament o esbojarrada:
    a l’aigua-anís pren aixarop
    una parella enamorada,
    i, perquè diu que atura el cop,
    un clergue prova marsinada.

    La nou-casada té mareig;
    un gamarús —ara no el veig—
    encara popa regalèssia
    que li donaren a bateig;
    i sota un arbre del passeig
    parlen tres savis de la Grècia.
    Vós presidiu tota facècia
    sense visible capcineig:
    de cada humana peripècia
    la vostra amor és safareig.
    No sou idíl·lica ni adusta.
    Sou amorosa com la fusta
    i el pa moresc, que Déu nos do.
    Al vostre peu debades tusta
    el ploramiques o el corcó.
    La vostra mà s’estén, augusta,
    per la tutela i el perdó.
    I bruna sou d’aquesta olor
    de romaní que el cel degusta
    i de l’empremta que us ajusta
    la beatifica esplendor.

    ***

    Mare de Déu de Montserrat:
    ací teniu la ninotada.
    Devotament l’he treballat
    com un retrat de l’estimada.
    Com un ex-vot serà penjada.
    Com un raïm esgotimat,
    en aquest llibre, ja acabat,
    es pansirà, premsada.


    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]


    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    Ilustracions de Xavier Nogués


    *


    SÁTIRA FINAL

    Virgen María de Montserrat,
    Virgen María de Cataluña,
    que estáis allí, lejana y próxima,
    atalayando gran cantidad
    de gente mansa que se saína:
    más de un inepto que empuña vara
    en poblaciones muy colindantes;
    el usurero que corta manos
    en las masías del pecado;
    y más allá, en la gran ciudad,
    las maneras de tres señoras
    (la que en un puño tiene a un juez,
    la que se entiende con el cuñado,
    la que moneda falsa acuña)
    y el pasmarote matrimonio
    mirando al avestruz y la vicuña.

    Balanceándose sopla el carril,
    como de gansos la ringlera.
    La horadada, a la manera
    de una estratégica gatera,
    del tren se traga el proyectil
    y arroja fuera la humareda.
    El Llobregat parece un hilo
    dé lana sucia, en la acera
    de cada acrópolis fabril.
    Un pescador, por cada mil,
    cada año y medio logra pescar.
    Sube el carril del cremallera,
    cual soñoliento cocodrilo
    de una esporádica parada.

    Encajonado en una arruga
    de la montaña secular,
    sin pata alguna, como una oruga,
    sube el carril funicular.
    Cerca de aquí hay una cueva
    y, muy lejanos, trozos de mar.

    Surcando el mar, silban navíos.
    En más de cuatro, el marinero
    más alocado guisa paliques,
    y un pasajero no está de humor
    y hacia Vos mira posiblemente.
    Y todavía se acerca gente,
    alocada o devotamente:
    de agua anisada bebe un jarabe
    una pareja enamorada,
    y, porque dice que para el golpe,
    un cura prueba la marsinada.

    La maridada siente mareo;
    un majadero —que ahora no veo—
    aún succiona el regaliz
    que le entregaron en el bautizo;
    y bajo un árbol del paseo
    hablan tres sabios de la gran Grecia.
    Vos presidís toda ocurrencia
    sin un visible cabeceo:
    de cada humana peripecia
    es fondeadero vuestro amor.
    No sois idílica ni adusta.
    Sois amorosa cual la madera
    y el pan moreno, que Dios nos dé.
    En vuestro pie en vano golpea
    el lloraduelos o el pelmazo.
    Vuestra mano se tiende, augusta,
    para la guarda y el perdón.
    Y sois morena de aquel olor
    de romero que al cielo gusta
    y de la impronta que os confiere
    el beatifico esplendor.

    ***

    Virgen María de Montserrat:
    aquí tenéis esta historieta.
    Devotamente la he elaborado
    como un retrato de la amada.
    Como un ex-voto será colgada.
    Como un racimo desgajado,
    en este libro, ya acabado,
    se mustiará, prensada.

    Guerau de Liost, Sàtires, 1927
    (Versión de Pedro Casas Serra)


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pascual Lopez Sanchez
    Pascual Lopez Sanchez
    Administrador-Moderador
    Administrador-Moderador


    Cantidad de envíos : 88805
    Fecha de inscripción : 29/06/2009
    Edad : 72
    Localización : Murcia / Muchas veces en Mazarrón/ Algunas en Cieza ( amo la ciudad donde nací; amo su río - Río Segura_ y amo sus montes secos llenos de espartizales)

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pascual Lopez Sanchez Vie 14 Abr 2023, 03:29

    SÁTIRAS, 1927


    SÁTIRA PROEMIAL

    Señala el cazador con piedra blanca
    los días en que encesta muchos pájaros.
    Contento estoy de ver como entorpece
    el azar tantos pies, causando el vuelco.

    Quien sátiras escribe es pacífico.
    La adversidad precisa para obrar.
    Mas el azar, de adversidades rico,
    es compadre de buen temperamento.




    La Sátira: ¡ qué difícil ! y  , francamente, que bueno GUERAU DE LIOST


    Gracias, Pedro.


    _________________
    "No hay  cañones que maten la esperanza."  Walter Faila


    GRANDES ESCRITORES ES DE TODOS LOS FORISTAS. PARTICIPA, POR FAVOR.


     ISRAEL: ¡GENOCIDA!
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 45799
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Pedro Casas Serra Vie 14 Abr 2023, 03:59

    Gracias a ti, Pascual, por tus palabras.

    Un abrazo.
    Pedro


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]

    Contenido patrocinado


    Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927 - Página 3 Empty Re: Guerau de Liost (1878-1933): Sàtires, 1927

    Mensaje por Contenido patrocinado


      Fecha y hora actual: Vie 26 Jul 2024, 22:21