Aires de Libertad

¿Quieres reaccionar a este mensaje? Regístrate en el foro con unos pocos clics o inicia sesión para continuar.

https://www.airesdelibertad.com

Leer, responder, comentar, asegura la integridad del espacio que compartes, gracias por elegirnos y participar

Estadísticas

Nuestros miembros han publicado un total de 1040588 mensajes en 47588 argumentos.

Tenemos 1569 miembros registrados

El último usuario registrado es Mara

¿Quién está en línea?

En total hay 77 usuarios en línea: 1 Registrado, 0 Ocultos y 76 Invitados :: 2 Motores de búsqueda

Maria Lua


El record de usuarios en línea fue de 1156 durante el Mar 05 Dic 2023, 16:39

Últimos temas

» CÉSAR VALLEJO (1892-1938)
Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 EmptyHoy a las 15:00 por cecilia gargantini

» 2013-10-03 EVANGELINA CONTABA UN CUENTO…
Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 EmptyHoy a las 14:59 por Pedro Casas Serra

» NO A LA GUERRA 3
Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 EmptyHoy a las 14:47 por Pedro Casas Serra

» 2013-08-29 ¡BUENOS DÍAS, ERNESTO!
Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 EmptyHoy a las 14:20 por Pedro Casas Serra

» 2013-08-05 EL CÓNDOR AÑORADO
Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 EmptyHoy a las 14:17 por Pedro Casas Serra

»  2013-08-01 NO CONOZCO CHILE
Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 EmptyHoy a las 14:15 por Pedro Casas Serra

» 2013-05-23 ¡GRACIAS, POESÍA!
Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 EmptyHoy a las 14:14 por Pedro Casas Serra

» 2013-05-03 PRIMAVERA
Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 EmptyHoy a las 14:12 por Pedro Casas Serra

» 2013-03-07 MÁS LINDA QUE EL SOL
Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 EmptyHoy a las 14:11 por Pedro Casas Serra

» : POEMAS SIDERALES II: Sol, Luna, Estrellas, Tierra, Naturaleza, Galaxias...
Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 EmptyHoy a las 09:36 por Maria Lua

Abril 2024

LunMarMiérJueVieSábDom
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930     

Calendario Calendario

Conectarse

Recuperar mi contraseña

Galería


Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 Empty

+3
Andrea Diaz
Angélica Alvarez
F.Rubio
7 participantes

    Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán)

    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 44801
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 Empty Re: Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán)

    Mensaje por Pedro Casas Serra Sáb 27 Sep 2014, 13:08

    .


    (continuación de ESTIMADA MARTA – AMADA MARTA (1977-1978)


    Encara escric amb una certa por
    o, potser, més exactament caldria
    parlar d'un cert pudor elemental
    que, per sort meva, mai no m'abandona.
    Escric amb por i no em dol confessar-ho,
    que aquesta por no té res de sinistra
    i en fa una molt amable companyia.
    Estimo molt, també, allò que escric.
    Ho estimo tendrament, profundament,
    no amb un amor egoista i pedant
    sinó amb un amor clar, que posa accents
    de llibertat damunt cada paraula.
    D'aquella por i també d'aquest amor
    en són plens els meus versos. Moltes coses
    més no hi haurà tal volta, sobretot
    en els que escric avui, desposseït
    de tants de béns per no sé pas quins déus
    no massa benvolents, però la por
    i encara més l'amor resten intactes
    i fins i tot augmenten, generosos.
    Ho sé i ho dic perquè constitueixen
    l'arrel noble i profunda dels poemes
    i n'afermen, propicis, l'estatura.
    La resta, fet i fet, és pura anècdota.


    Todavía escribo con un cierto miedo
    o, quizás, habría de hablar más
    exactamente de un cierto pudor elemental
    que, por suerte, nunca me abandona.
    Escribo con miedo y no me duele confesarlo,
    pues este miedo no tiene nada de siniestro
    y hace una muy amable compañía.
    Amo mucho, también, aquello que escribo.
    Lo amo tiernamente, profundamente,
    no con un amor egoísta y pedante
    sino con un amor claro, que pone acentos
    de libertad sobre cada palabra.
    De aquel miedo y también de este amor
    están llenos mis versos. Muchas cosas
    más no habrá quizás, sobre todo
    en los que escribo hoy, desposeído
    de tantos bienes por no sé que dioses
    no demasiado benévolos, pero el miedo
    y todavía más el amor restan intactos
    e incluso aumentan, generosos.
    Lo sé y lo digo porque constituyen
    la raíz noble y profunda de los poemas
    y afianzan, propicios, su estatura.
    El resto, de hecho, es pura anécdota.

    Passen els anys i tota flor es marceix.
    Passen els anys i escataran l'estuc
    apegalós amb que els anys han cobert
    la claredat diàfana del mur.
    Des de molt lluny em miro tants d'estius
    desmesurats. No em demanéssiu pas
    que corregeixi res d'allò que he escrit.
    Allò que he escrit no és, potser, exemplar,
    però ho estimo amb un profund amor,
    amb un amor -ho puc ben dir- exemplar.


    Pasan los años y toda flor se marchita.
    Pasan los años y levantarán el estuco
    pegajoso con que los años han cubierto
    la claridad diáfana del muro.
    Desde muy lejos miro tantos veranos
    desmesurados. No me pidáis
    que corrija nada de lo que he escrito.
    Lo que he escrito no es, quizás, ejemplar,
    pero lo amo con un profundo amor,
    con un amor -bien lo puedo decir- ejemplar.

    Molt més auster que mai, i més adust,
    ara que bé podria aparentar
    una actitud llunyana i displicent,
    atès que els anys no compten per a mi
    com per a l'altra gent, faig el que puc
    -ben poca cosa- per mantenir tens
    tot el cordam dels versos i el teixit
    d'aquesta vida fonda i vehement
    que em toca viure. No desistiré.
    Ho faig per mi i ho faig, també, per tots.
    Hi ha un cert espai i un molt incert destí,
    destí i espai els omple cadascú.
    La veritable mort és desertar.


    Mucho más austero que nunca, y más adusto,
    ahora que bien podría aparentar
    una actitud lejana y displicente,
    dado que los años no cuentan para mí
    como para el resto de la gente, hago cuanto puedo
    -muy poca cosa- para mantener tenso
    todo el cordaje de los versos y el tejido
    de esta vida honda y vehemente
    que me toca vivir. No desistiré.
    Lo hago por mí y lo hago, también, por todos.
    Hay un cierto espacio y un muy incierto destino,
    destino y espacio los llena cada cual.
    La verdadera muerte es desertar.

    Confio molt que sempre hi haurà algun
    desconegut que en llegir els meus poemes
    se sentirà commòs, talment com jo
    m'hi sento quan els escric. Hi confio
    profundament i puc imaginar
    els clars estímuls de la descoberta,
    la molt fecunda i estimable enveja
    que establirà lligams irreversibles,
    per tal com jo mateix n'he estat i en sóc
    protagonista atent moltes vegades.
    L'estimo ja des d'ara, aquest lector
    desconegut i amic. Sovint hi penso
    i no tan sols en el moment d'escriure.
    Entre ell i jo hi ha aquell profund amor
    que per distant i net i essencial
    no provoca ni dol ni patiment.
    Ell -ho sé bé- no faltarà a la cita
    just al moment establert. Jo, des d'ara,
    li'n dono ja sincerament les gràcies.


    Mucho confío en que habrá siempre algún
    desconocido que al leer mis poemas
    se sentirá conmovido, como me siento
    yo cuando los escribo. Confío
    profundamente y puedo imaginar
    los claros estímulos del descubrimiento,
    la muy fecunda y estimable envidia
    que establecerá vínculos irreversibles,
    tal como yo mismo he sido y soy
    protagonista atento muchas veces.
    Lo amo ya desde ahora, a este lector
    desconocido y amigo. A menudo pienso en él
    y no tan sólo en el momento de escribir.
    Entre él y yo hay aquel amor profundo
    que por distante y limpio y esencial
    no provoca ni luto ni sufrimiento.
    Él -lo sé bien- no faltará a la cita
    justo en el momento establecido. Yo, desde ahora,
    le doy ya sinceramente las gracias.

    Amb qualsevol pretext, amb qualsevol
    fàcil pretext i amb mots de cada dia,
    per preservar l'embruix i la tendresa
    de cada mot i ennoblir-ne la força.
    Creix el poema i delimita espais.
    Creixerà més i serà l'eix secret
    d'aquesta immensa esfera de la tarda
    que giravolta lentament i és una
    secreta deu de tantes coses belles.


    Con cualquier pretexto, con cualquier
    fácil pretexto y con palabras de cada día,
    para preservar el hechizo y la ternura
    de cada palabra y ennoblecer la fuerza.
    Crece el poema y delimita espacios.
    Crecerá más y será el eje secreto
    de esta inmensa esfera de la tarde
    que gira lentamente y es una
    secreta fuente de tantas cosas bellas.


    (continuará)


    .


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 44801
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 Empty Re: Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán)

    Mensaje por Pedro Casas Serra Dom 28 Sep 2014, 11:41

    .


    (continuación de ESTIMADA MARTA – AMADA MARTA (1977-1978)


    Sol comparec, però no em sento sol.
    Indignament tal volta, m'acompanyen
    múltiples veus, molt benignes presències,
    un ric passat, per dir-ho com els llibres.
    No me'n refio massa, tanmateix.
    Amb el passat he vist fer-hi subtils
    jocs de paraules, fàcils, ampul.losos,
    que el converteixen en quelcom insòlit;
    hi ha gent molt destra en tals malabarismes.
    Per comparèixer -i sé que comparec-
    m'estimo més comptar amb el poc que tinc
    ara mateix i amb tot allò que em resta
    per veure i viure: un molt incert futur,
    per dir-ho altra vegada com els llibres.


    Comparezco solo, pero no me siento solo.
    Indignamente quizá, me acompañan
    múltiples voces, muy benignas presencias,
    un rico pasado, para decirlo como los libros.
    Así y todo, no me confío demasiado.
    Con el pasado he visto hacer sutiles
    juegos de palabras, fáciles, ampulosos,
    que lo convierten en algo insólito;
    hay gente muy diestra en tales malabarismos.
    Para comparecer -y sé que comparezco-
    prefiero mejor contar con lo poco que tengo
    ahora mismo y con todo aquello que me resta
    por ver y vivir: un muy incierto futuro,
    para decirlo otra vez como los libros.

    Amb gent de molt diversa procedència,
    desconeguts tots ells, passo les hores
    en amable conversa. Polidíssim,
    escolto els seus raonaments, m'esforço
    per copsar-ne els detalls i penetrar-ne
    ben bé el sentit. Preguntes i respostes
    van i vénen, urgents a voltes, lentes
    d'altres vegades. Jo només pregunto.


    Con gente de muy diversa procedencia,
    desconocidos todos, paso las horas
    en amable conversación. Pulcrísimo,
    escucho sus razonamientos, me esfuerzo
    por retener los detalles y penetrar
    muy bien el sentido. Preguntas y respuestas
    van y vienen, a veces urgentes, lentas
    otras. Yo sólo pregunto.

    Minuciós, recullo les engrunes
    d'un berenar frugal. Penso mil coses.
    M'agradaria passejar una estona,
    veure la posta, mastegar un bri d'herba,
    trobar un desconegut i conversar-hi.
    Recordo versos i els dic en veu baixa,
    sobretot uns de l'Estellés que fan:
    “En arribar a aquest punt, no sabria
    negar-te, amic, que allò que em preocupa
    -i és excessiu el mot: t'ho puc jurar-
    és que ningú mai no tindrà interès
    per l'home humil i molt senzill que sóc”.


    Minucioso, recojo las migajas
    de una frugal merienda. Pienso mil cosas.
    Me gustaría pasear un rato,
    ver el ocaso, masticar una brizna de hierba,
    encontrar a un desconocido y conversar.
    Recuerdo versos y los recito en voz baja,
    sobre todo unos de Estellés que dicen:
    “Al llegar a este punto, no sabría
    negarte, amigo, que aquello que me preocupa
    -y es excesiva la palabra: te lo puedo jurar-
    es que nunca nadie mostrará interés
    por el hombre humilde y muy sencillo que soy”.

    A voltes cau una cortina espessa
    damunt de tot, i tot esdevé estèril.
    No és el silenci i és més que el silenci.
    Floten els mots en una mar immòbil,
    tota la cambra és un parany i esclaten,
    inútilment, angoixes i projectes.
    Res no distreu d'aquests instants terribles
    com tancar els ulls i imaginar una noia
    de cos propici al joc, a la baralla.


    A veces cae una cortina espesa
    sobre todo, y todo se vuelve estéril.
    No es silencio y es más que silencio.
    Flotan las palabras en un mar inmóvil,
    toda la habitación es una trampa y estallan,
    inútilmente, angustias y proyectos.
    Nada distrae tanto de estos instantes terribles
    como cerrar los ojos e imaginar una chica
    de cuerpo propicio al juego, a la pelea.

    Demano poc, demano poca cosa.
    Només poder treballar com fins ara,
    respectuós amb l'ordre que estableixen
    discretes lleis d'antiga procedència.
    Compondre versos m'omple, m'allibera.
    També llegir, i algunes altres coses
    del tot banals, del tot quotidianes.
    Demano poc, i encara menys tal volta
    hauré de demanar quan els anys posin
    foscos accents damunt la pell cansada.
    Llavors, potser, solament amb escriure
    ja en tindré prou. Hi penso i no m'espanta.
    M'ho imagino sense gens d'angoixa.
    La solitud per tota companyia.


    Pido poco, pido poca cosa.
    Sólo poder trabajar como hasta ahora,
    respetuoso con el orden que establecen
    discretas leyes de antigua procedencia.
    Componer versos me llena, me libera.
    También leer, y algunas otras cosas
    del todo banales, del todo cotidianas.
    Pido poco, y quizá menos todavía
    habré de pedir cuando los años pongan
    oscuros acentos sobre la piel cansada.
    Entonces, quizás, solamente con escribir
    ya tendré suficiente. Lo pienso y no me asusta.
    Me lo imagino sin nada de angustia.
    La soledad por toda compañía.

    Discretament, però amb aquella força
    que no se sap ben bé d'on procedeix,
    vull deixar dit això que dic, les coses
    elementals i clares que em commouen:
    uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
    el fer i desfer senzill de cada dia.
    Puc afirmar que sóc feliç, en fer-ho,
    intensament feliç moltes vegades.
    Vull deixar dit això que dic i prou.
    Més endavant ja diré d'altres coses.


    Discretamente, pero con aquella fuerza
    que no se sabe muy bien de donde procede,
    quiero dejar dicho esto que digo, las cosas
    elementales y claras que me conmueven:
    unos sentimientos, unos anhelos, unas desazones,
    el sencillo hacer y deshacer de cada día.
    Puedo afirmar que soy feliz, al hacerlo,
    intensamente feliz muchas veces.
    Quiero dejar dicho esto que digo y basta.
    Más adelante ya diré otras cosas.

    Balcons oberts a tota llei de mars.
    Ja toco port i encara sobra vent
    per inflar veles i desvetllar sons.
    Recullo els daus i deso el gobelet.
    Al fons del temps, com sempre, hi ha la noia
    d'ulls clars que em mira tendra i expectant
    i que somriu un poc maliciosa.


    Balcones abiertos a toda clase de mares.
    Ya toco puerto y aún sobra viento
    para hinchar velas y desvelar sueños.
    Recojo los dados y guardo el cubilete.
    En lo hondo del tiempo, como siempre, está la chica
    de ojos claros que me mira tierna y expectante
    y que sonríe un poco maliciosa.

    Roda de Ter, 22 de juny / 4 d'agost de 1977. - Roda de Ter, 22 de junio / 4 de agosto de 1977.


    (continuará)


    .


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 44801
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 Empty Re: Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán)

    Mensaje por Pedro Casas Serra Lun 29 Sep 2014, 06:05

    .


    (continuación de ESTIMADA MARTA – AMADA MARTA (1977-1978)



    ESTIMADA MARTA – AMADA MARTA

    I

    Des de les hores mortes, talaiot,
    m'omplo la pell de dibuixos obscens
    i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós,
    et ressegueixo sines i malucs,
    el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
    amb la punta dels dits extasiats.
    Ets una sola i moltes. Complaent
    i complaguda alhora, rodolem
    per un pendent insòlit. Cada gest
    perfà l'extrema intimitat del joc
    desmesurat i estricte. Marta, els mots
    que ens diem sense dir-los no són pas
    escuma sinó aigua, i el desig
    és un vast horitzó. Si tanco els ulls
    te'm fas present i esclaten els colors.
    L'arbre de llum tan densa dels sentits
    poblat de nou de fulles i d'ocells.


    I

    Desde las horas muertas, atalaya,
    lleno mi piel de dibujos obscenos
    y tú, Marta,  estás en todos. Minucioso,
    te resigo senos y caderas,
    el vientre leve y el sexo ardiente y oscuro
    con la punta de los dedos extasiados.
    Eres una sola y muchas. Complaciente
    y complacida a la vez, rodamos
    por una pendiente insólita. Cada gesto
    concluye la extrema intimidad del juego
    desmesurado y estricto. Marta, las palabras
    que nos decimos sin decirlas no son
    espuma sino agua, y el deseo
    es un vasto horizonte. Si cierro los
    ojos te me haces presente y estallan los colores.
    El árbol de luz tan densa de los sentidos
    poblado de nuevo de hojas y de pájaros.

    II

    Aquests profunds silencis plens de tu,
    aquests silencis clars i vehements,
    tan plens de tu que ja tot hi és sobrer;
    aquesta solitud sense després
    que compartim fins a esgotar-ne els sons;
    aquesta quietud que vulnerem
    a penes amb els ulls o bé amb les mans
    és un projecte i un acompliment.
    Marta, l'embruix de tu  m'ha tant sotmès
    que ja ni em dol la vida que no visc
    i em perdo amb tu per llocs inconeguts
    i no hi ha espai entre el teu cos i el meu.
    Arribarem al cor de l'espiral
    ponts a través, sense temor del vent,
    mars a través, esperonats pel foc.
    Boja com jo, m'escoltes i somrius.
    Tots els camins són bons per fer camí.


    II

    Estos profundos silencios llenos de ti,
    estos silencios claros y vehementes,
    tan llenos de ti que ya todo está de más;
    esta soledad sin después
    que compartimos hasta agotar los sonidos;
    esta quietud que vulneramos
    apenas con los ojos o bien con las manos
    es un proyecto y un cumplimiento.
    Marta, tu hechizo me ha sometido tanto
    que ya ni me duele la vida que no vivo
    y me pierdo contigo por lugares desconocidos
    y no hay espacio entre tu cuerpo y el mío.
    Llegaremos al corazón de la espiral
    atravesando puentes, sin temor al viento,
    atravesando mares, espoleados por el fuego.
    Loca como yo, me escuchas y sonríes.
    Todos los caminos son buenos para hacer camino.


    III

    Marta, per tu i per mi no hi ha records
    i no hi ha densitat ni moviment.
    Tenim, però, memòria de tot
    i en estimar-nos ablanim deserts.
    L'aigua i la nit ens donen aixopluc
    i amb fils de llum teixeixen el mirall
    per on la lluna clara del desig
    s'enfila i creix i ateny la plenitud.
    Som rics de l'íntim saber de tothom
    i convertim el goig incipient
    en un plaer magnífic i total.
    Damunt no-res bastim un poderós
    castell de somnis, que suscita focs
    i empeny la saba i desvetlla el verd
    encís de l'ombra. Marta, tot és pur
    i els joncs esmolen aquest riu de tu
    que ve de lluny i que m'amara tot.


    Marta, para ti y para mí no hay recuerdos
    y no hay densidad ni movimiento.
    Tenemos, sin embargo, memoria de todo
    y al amarnos ablandamos desiertos.
    El agua y la noche nos dan cobijo
    y con hilos de luz tejen el espejo
    por donde la luna clara del deseo
    se ensarta y crece y alcanza la plenitud.
    Somos ricos del íntimo saber de todo el mundo
    y convertimos el gozo incipiente
    en un placer magnífico y total.
    Sobre la nada construimos un poderoso
    castillo de sueños, que suscita fuegos
    y empuja la savia y desvela el verde
    encanto de la sombra. Marta, todo es puro
    y los juncos afilan este río tuyo
    que viene de lejos y que me empapa todo.

    IV

    Sàviament i tendrament, per tal
    de perllongar el plaer sàviament.
    L'ardent intimitat. Aquest bleixar
    cadenciós que intensifica el gest
    per lleu que sigui, que provoca el gest
    i n'és alhora l'eco. Tan de mar,
    de mar de tu per resseguir amb els dits
    clars i precisos, amb els llavis molls
    d'aigua de tu. Que lentament te'm fas
    present i em configures, delerós
    i alhora prudentíssim. Com em dus
    a l'onejar incitant d'aquest bleix
    suau i delitós, que jo perfaig
    amb el meu bleix. Cap vent no ens pot bressar
    més dolçament. Ho saps i jo també.
    Ara és l'instant del risc i del delit.
    Et beso, Marta, els pits i allargo el bes.


    IV

    Sabiamente y tiernamente, para
    prolongar el placer sabiamente.
    La ardiente intimidad. Este jadeo
    cadencioso que intensifica el gesto
    por leve que sea, que provoca el gesto
    y es a la vez su eco. Tanto mar,
    tanto mar tuyo para reseguir con los dedos
    claros y precisos, con los labios mojados
    de agua tuya. Que lentamente te me haces
    presente y me configuras, anheloso
    y a la vez prudentísimo. Cómo me llevas
    al ondear incitante de este jadeo
    suave y deleitoso, que yo concluyo
    con mi jadeo. Ningún viento nos puede acunar
    más dulcemente. Tú lo sabes y yo también.
    Ahora es el instante del riesgo y del deleite.
    Te beso, Marta, los pechos y alargo el beso.

    V

    Evoco rams de fosca i rams de llum.
    Amb rams de llum guarneixo solituds,
    amb rams de fosca encenc tots els desigs.
    Evoco cossos bells i d'entre tots
    evoco el teu que estimo i que conec.
    Evoco llocs insòlits i actituds
    clarament incitants, rostres i veus,
    i els fixo en tu que me'ls fas tots presents.
    Vibrant geografia del combat.
    Com si el passat ens pertanyés i el temps
    no convertís en cendra els anys, tornem
    a la penombra amiga i al secret
    i et toco els pits i el sexe i tu respons
    càlidament com jo. Marta, no escric
    damunt la sorra fina dels records.
    Parlo de tu i de mi, d'ara mateix
    i del teu cos i el meu en un sol cos.


    V

    Evoco ramos de oscuridad y ramos de luz.
    Con ramos de luz adorno soledades,
    con ramos de oscuridad enciendo todos los deseos.
    Evoco cuerpos bellos y de entre todos
    evoco el tuyo que amo y que conozco.
    Evoco lugares insólitos y actitudes
    claramente incitantes, rostros y voces,
    y los fijo en ti que me los haces todos presentes.
    Vibrante geografía del combate.
    Como si el pasado nos perteneciera y el tiempo
    no convirtiera en ceniza los años, volvemos
    a la penumbra amiga y al secreto
    y te toco los pechos y el sexo y tú respondes
    cálidamente como yo. Marta, no escribo
    sobre la arena fina de los recuerdos.
    Hablo de ti y de mí, de ahora mismo
    y de tu cuerpo y el mío en un solo cuerpo.


    (continuará)


    .


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 44801
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 Empty Re: Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán)

    Mensaje por Pedro Casas Serra Mar 30 Sep 2014, 07:47

    .


    (continuación de ESTIMADA MARTA – AMADA MARTA (1977-1978)


    VI

    Abrupte i prepotent, aquest esclat
    que em serva erecte i m'empeny cap a tu
    muda la sorra en sang i estampa noms
    a totes les parets. Indiferent
    a la crida del temps, deturo el temps
    en el teu cos i beso els llavis molls
    i els pits i el sexe, moll també i suau.
    A trenc de somnis pels crestalls dels mots
    i en el silenci dens d'uns besos folls
    i alhora astuts, conjurem els perills
    i les temences. Glops de boira i mar
    fan d'horitzons que vulnerem, i tot
    és el teu ventre lleu i els teus malucs
    duríssims i tan dòcils. Marta, el goig
    abriva la creixença del desig.
    No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls
    ni cap vent tan subtil com els teus dits.


    VI

    Abrupto y prepotente, este estallido
    que me conserva erecto y me empuja hacia ti
    muda la arena en sangre y estampa nombres
    en todas las paredes. Indiferente
    a la llamada del tiempo, detengo el tiempo
    en tu cuerpo y beso los labios mojados
    y los pechos y el sexo, mojado también y suave.
    A filo de sueños por las crestas de las palabras
    y en el silencio denso de unos besos locos
    y a la vez astutos, conjuramos los peligros
    y los temores. Tragos de niebla y mar
    hacen de horizontes que vulneramos, y todo
    es tu vientre leve y tus caderas
    durísimas y tan dóciles. Marta, el gozo
    aguza el crecimiento del deseo.
    No hay ningún lago tan claro como tus ojos
    ni ningún viento tan sutil como tus dedos.

    VII

    No em prens ni et prenc. Traço el perfil d'un gest
    i tanta llum es pobla del teu cos
    que ja la llum ets tu i tots els colors
    s'esbalcen i es confonen. Afuats,
    esdevenim la punta d'un sol crit,
    d'un sol desig, d'un sol pressentiment.
    Vibra el silenci. Pluges i metalls
    mesclen els sons. L'espera és tensa. Tens
    l'arc del teu cos i alhora acollidor.
    Entro en tu, Marta, tendrament, i creix
    en ones lentes, poderós, el goig
    fins a assolir la fonda plenitud,
    la balma clara sense tornaveus.
    Pura i obscena et mostres. Tens els pits
    suaus i erectes i te'ls beso. Tu
    somrius a penes, bleixes i m'aculls.
    Molt dolçament repeteixo el teu nom.


    VII

    No me tomas ni te tomo. Trazo el perfil de un gesto
    y tanta luz se puebla de tu cuerpo
    que ya la luz eres tú y todos los colores
    se despeñan y se confunden. Lanzados,
    nos volvemos la punta de un solo grito,
    de un solo deseo, de un solo presentimiento.
    Vibra el silencio. Lluvias y metales
    mezclan los sonidos. La espera es tensa. Tenso
    el arco de tu cuerpo y a la vez acogedor.
    Entro en ti, Marta, tiernamente, y crece
    en olas lentas, poderoso, el gozo
    hasta lograr la honda plenitud,
    la gruta clara sin ecos.
    Pura y obscena te muestras. Tienes los pechos
    suaves y erectos y te los beso. Tú
    sonríes apenas, jadeas y me acoges.
    Muy dulcemente repito tu nombre.

    VIII

    Marta, la plenitud no és un erm
    ni aquest silenci d'ara, un pou eixut;
    l'esfera gira lentament i el temps
    s'ha deturat al fosc dels teus cabells.
    Aigües i vent reposen i el desig
    és una branca amb tota llei de fruits.
    Que lluny de tot, i els dits aquietats
    entre els teus dits, l'escuma dels colors
    al fons dels ulls, aquietats també.
    Que lluny de tot, i músiques i veus
    configurant l'empremta del teu cos
    que estimo tant, damunt la meva pell.
    Res no ens pertany i som senyors de tot.
    L'ombra de l'ombra allargassa el secret
    molt més enllà del gest i del neguit.
    Acluco els ulls i aspiro el teu perfum
    compacte i dens, tan ple de salabror.


    VIII

    Marta, la plenitud no es un páramo
    ni este silencio de ahora, un pozo seco;
    la esfera gira lentamente y el tiempo
    se ha parado en lo oscuro de tus cabellos.
    Aguas y viento reposan y el deseo
    es una rama con toda clase de frutos.
    Que lejos de todo, y los dedos aquietados
    entre tus dedos, la espuma de los colores
    en el fondo de los ojos, aquietados también.
    Que lejos de todo, y músicas y voces
    configurando la huella de tu cuerpo
    que amo tanto, sobre mi piel.
    Nada nos pertenece y somos señores de todo.
    La sombra de la sombra alarga el secreto
    mucho más allá del gesto y la desazón.
    Cierro los ojos y aspiro tu perfume
    compacto y denso, tan lleno de sal.

    IX

    Les clares rutes del teu cos i el vent
    a les terrasses altes de la nit.
    Llegeix-me els ulls. M'aprenc i em desaprenc
    sense dir res. Tant d'horitzó sobrer
    i aquesta melangia amb verds i blaus,
    fulles i somnis, i algun cant llunyà
    que ni somou els borrallons de pols.
    S'atarda el gest. Meandres de claror
    i aquest atzar de tot que no constreny
    ni lliga ni sotmet. Lassos, deixem
    que el raig del temps flueixi lentament
    i ens amari de nou. Membres endins
    recomença el gran cicle: terra i sang
    mesclats confusament, i fosca i llum
    encara indestriables. Penso el mar
    immòbil i llunyà d'una postal.
    L'espera, Marta, clar cancell del goig.


    IX

    Las claras rutas de tu cuerpo y el viento
    en las terrazas altas de la noche.
    Léeme los ojos. Me aprendo y me desaprendo
    sin decir nada. Tanto horizonte innecesario
    y esta melancolía con verdes y azules,
    hojas y sueños, y algún canto lejano
    que ni levanta las motas de polvo.
    Se retrasa el gesto. Meandros de claridad
    y este azar de todo que no apremia
    ni liga ni somete. Cansados, dejamos
    que el rayo del tiempo fluya lentamente
    y nos empape de nuevo. Dentro de los miembros
    recomienza el gran ciclo: tierra y sangre
    mezclados confusamente, y oscuridad y luz
    todavía indivisibles. Pienso en el mar
    inmóvil y lejano de una postal.
    La espera, Marta, claro cancel del gozo.

    X

    Imagino preguntes, rostres, veus,
    i convoco presències i llocs
    per confegir el passat amb dos futurs,
    el teu i el meu, que instauro a cada instant.
    De tot arreu, represa i flama, lluu
    l'ombra de fines xarxes, i els penons
    fan un estiu de sols desmesurats.
    Sé del teu cos pel meu, del teus moments
    de plenitud pel goig d'aquestes mans
    amb què et recorro,  i ara més que mai
    sotjo l'estesa del teu cos, sorral
    amb llunes i marees. Marta, et duc
    pel flanc de mi mateix fins on tu vols
    i el nostre pas desvetlla ecos remots,
    música lenta de coralls batuts
    per l'ona incipient, fosques remors
    que només jo reconec i perfaig.


    X

    Imagino preguntas, rostros, voces,
    y convoco presencias y lugares
    por juntar el pasado con dos futuros,
    el tuyo y el mío, que instauro a cada instante.
    De todas partes, reanudación y llama, luce
    la sombra de finas redes, y los pendones
    hacen un verano de soles desmesurados.
    Sé de tu cuerpo por el mío, de tus momentos
    de plenitud por el gozo de estas manos
    con que te recorro, y ahora más que nunca
    acecho la extensión de tu cuerpo, arenal
    con lunas y mareas. Marta, te llevo
    por el flanco de mí mismo hasta donde tú quieres
    y nuestro paso desvela ecos remotos,
    música lenta de corales batidos
    por la ola incipiente, oscuros rumores
    que sólo yo reconozco y concluyo.


    (continuará)


    .


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]
    Pedro Casas Serra
    Pedro Casas Serra
    Grupo Metáfora
    Grupo Metáfora


    Cantidad de envíos : 44801
    Fecha de inscripción : 24/06/2009
    Edad : 76
    Localización : Barcelona

    Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 Empty Re: Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán)

    Mensaje por Pedro Casas Serra Jue 02 Oct 2014, 11:48

    .


    (final de ESTIMADA MARTA – AMADA MARTA (1977-1978)


    XI

    Bancals de vent i mar llaurats de fresc.
    Tots els penells assenyalen el nord
    i conflueixen altra volta els rius.
    Tant sense esforç, venim de la claror
    i anem a la claror. Bancals de vent,
    el teu cos que retrobo en el meu cos.
    Marca'm el rumb amb el batec profund
    d'aquest desig que escric als teus cabells
    perquè en llegir-lo t'afalagui més;
    pensa'm, sol.licit, descobrint camins,
    no per sabuts menys clars i estimulants;
    traçam les vies d'aquest nou esclat
    damunt la pell febrosa i amatent.
    M'empunyo, Marta, a plenes mans, a ple
    plaer de tu, que peses damunt meu
    amb tot l'embruix d'un cos compacte i dur,
    amb tot el pes del vent que esbulla el mar.


    XI

    Bancales de viento y mar labrados de frescor.
    Todas las veletas señalan el norte
    y confluyen otra vez los ríos.
    Sin ningún esfuerzo, venimos de la claridad
    y vamos a la claridad. Bancales de viento,
    tu cuerpo que reencuentro en mi cuerpo.
    Márcame el rumbo con el latido profundo
    de este deseo que escribo en tus cabellos
    para que al leerlo te halague más;
    piénsame, solícito, descubriendo caminos,
    no por sabidos menos claros y estimulantes;
    trazamos las vías de este nuevo estallido
    sobre la piel caliente y atenta.
    Me empuño, Marta, a manos llenas, a lleno
    placer de ti, que pesas sobre mi
    con todo el hechizo de un cuerpo compacto y duro,
    con todo el peso del viento que esparce el mar.

    XII

    Tots els miralls i tots els ulls també
    per escrutar els miralls i descobrir
    dimensions subtils en cada gest.
    Tots els miralls per abrivar el desig,
    per obrir portes a la voluptat,
    i tots els ulls per retraçar senders
    damunt la pell oferta i expectant.
    I els dits també, i els llavis i les dents,
    la veu manyaga i els silencis clars,
    la pausa d'aigua que compassa el foc
    i n'estableix els límits i el secret.
    Tot, Marta, tot, i el dòcil horitzó
    d'aquest teu cos que ara m'acull de nou,
    que esborra els anys i dilueix la por
    i és l'eix que centra el goig i el moviment.
    Fondes imatges, fonda vida, tot
    conflueix i es retroba en aquest solc.


    XII

    Todos los espejos y todos los ojos también
    para escrutar los espejos y descubrir
    dimensiones sutiles en cada gesto.
    Todos los espejos para aguzar el deseo,
    para abrir puertas a la voluptuosidad,
    y todos los ojos para volver a trazar senderos
    sobre la piel ofrecida y expectante.
    Y los dedos también, y los labios y los dientes,
    la voz acariciadora y los silencios claros,
    la pausa de agua que acompasa el fuego
    y establece los límites y el secreto.
    Todo, Marta, todo, y el dócil horizonte
    de este cuerpo tuyo que ahora me acoge de nuevo,
    que borra los años y diluye el miedo
    y es el eje que centra el gozo y el movimiento.
    Hondas imágenes, honda vida, todo
    confluye y se reencuentra en este surco.

    XIII

    Corfes de llum i un més enllà remot
    que no distreu de tanta quietud.
    Amb verd de fulles escriuré el teu nom
    i amb blau d'onada lenta, el meu desig
    perquè ens penetri la sentor del mar
    i ens agomboli la remor del bosc.
    Corfes de llum. Petxines d'ombra. Tot
    el que hem viscut ho inscric en el teu cos
    i el teu silenci em fa de tornaveu,
    el teu silenci d'àmfora i de pou.
    Marta, reposes i jo et vetllo el son.
    L'heura dels dits detura el pas del temps
    i no hi ha espai que no omplin els teus pits
    turgents i erectes, el teu ventre llis
    i el sexe ofert, les cuixes i els malucs.
    Apropo els llavis als teus llavis molls
    i compassadament respiro amb tu.


    XIII

    Cortezas de luz y un más allá remoto
    que no distrae de tanta quietud.
    Con verde de hojas escribiré tu nombre
    y con azul de ola lenta, mi deseo
    para que nos penetre el olor del mar
    y nos ampare el rumor del bosque.
    Cortezas de luz. Conchas de sombra. Todo
    lo que hemos vivido lo inscribo en tu cuerpo
    y tu silencio me hace de eco,
    tu silencio de ánfora y de pozo.
    Marta, reposas y yo te velo el sueño.
    La hiedra de los dedos detiene el paso del tiempo
    y no hay espacio que no llenen tus pechos
    turgentes y erectos, tu vientre liso
    y el sexo ofrecido, los muslos y las caderas.
    Acerco los labios a tus labios mojados
    y acompasadamente respiro contigo.

    XIV

    Reposes, Marta, i ara tanco els ulls
    per pensar-te, per veure't. Focs llunyans
    i mùsiques i festes pel teu cos.
    Tot l'aldarull insòlit dels colors
    d'aquest estiu, i el vent que esbulla flocs
    de cabells i n'escampa la claror.
    Balma i torrent alhora, cridaré
    la certitud de tu, d'aquests instants
    que hem compartit, i escoltaré el ressò
    de cada mot al fons de mi mateix;
    balma i torrent, repetiré el teu nom
    i els llavis plens de tu proclamaran
    conjuntament presència i desig.
    Tribut de sorra i fulles, temps i joc
    apaivaguen la set del vianant.
    Reposes, Marta, i jo reposo en tu,
    i et penso tendrament, i et veig, i et tinc.


    XIV

    Reposas, Marta, y ahora cierro los
    ojos para pensarte, para verte. Fuegos lejanos
    y músicas y fiestas por tu cuerpo.
    Todo el alboroto insólito de los colores
    de este verano, y el viento que remueve copos
    de cabellos y esparce la claridad.
    Gruta y torrente a la vez, gritaré
    la certidumbre de ti, de estos instantes
    que hemos compartido, y escucharé el eco
    de cada palabra en el fondo de mí mismo;
    gruta y torrente, repetiré tu nombre
    y los labios llenos de ti proclamarán
    conjuntamente presencia y deseo.
    Tributo de arena y hojas, tiempos y juego
    apaciguan la sed del caminante.
    Reposas, Marta, y yo reposo en ti,
    y te pienso tiernamente, y te veo, y te tengo.

    XV

    Lluny, Marta, lluny de tot i en solitud;
    platja deserta, cambra closa, bosc
    de grans silencis; tanta vida, tant
    de tu i de mi per tot arreu que res
    no ens escatima imatges, fonda arrel
    que ens nodreix i que ens serva. Lentament
    emergim de les aigües, xops de llum.
    Que vibri l'arc que tensa cada mot
    i cada gest i cada sentiment;
    que el mar, llunyà, pregoni l'alt triomf
    de la teva bellesa i del meu goig.
    Lluny, Marta, lluny, l'esclat intens del blanc
    restaura els límits que hem tant vulnerat.
    No hi ha buidor ni fosca, i altre cop,
    m'omplo la pell i el pensament de tu
    des de les hores mortes, talaiot.


    XV

    Lejos, Marta, lejos de todo y en soledad;
    playa desierta, habitación cerrada, bosque
    de grandes silencios; tanta vida, tanto
    de ti y de mí por todas partes que nada
    nos escatima imágenes, honda raíz
    que nos nutre y que nos guarda. Lentamente
    emergemos de las aguas, empapados de luz.
    Que vibre el arco que tensa cada palabra
    y cada gesto y cada sentimiento;
    que el mar, lejano, pregone el alto triunfo
    de tu belleza y de mi gozo.
    Lejos, Marta, lejos, el estallido intenso del blanco
    restaura los límites que hemos vulnerado tanto.
    No hay vacío ni oscuridad, y otra vez,
    me lleno la piel y el pensamiento de ti
    desde las horas muertas, atalaya.

    Roda de Ter, novembre 1977 / febrer 1978. - Roda de Ter, noviembre 1977 / febrero 1978.


    (FIN)


    .


    _________________
    [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]

    Contenido patrocinado


    Miquel Martí i Pol - Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán) - Página 2 Empty Re: Miquel Martí I Pol (1929-2003) (Poeta y ensayista catalán)

    Mensaje por Contenido patrocinado


      Fecha y hora actual: Sáb 27 Abr 2024, 18:12