Metáfora. Poemas urbanos. Eduard Olesti: VARCELONA

.


(Se recoge a continuación el autor y su poema elegido, después los comentarios a dicho poema formulados por cada uno de los poetas del grupo Metáfora y después los poemas que a estos les han inspirado o que guardan alguna relación por su tema. Al haberse comentado en sesión presencial, no ha quedado constancia de los comentarios orales producidos. Los textos de los comentarios y los poemas de los miembros del grupo Metáfora aquí reseñados no son definitivos, están aún sujetos a revisión.)



EDUARD OLESTI (Barcelona, 1995) és escriptor, director d’escena i curador. Ha publicat els llibres de poemes «Un cowboy crepuscular» (Premi Ausiàs March, 2023) i «Sarcop» (Premi Amadeu Oller 2022). Ha treballat en col·lectiu en projectes d’arts visuals (Col·lectiu bord, Beca de Curadoria Sala d’Art Jove 2022 o Utopia Rambles, al Santa Mònica) i en teatre.
(tret de https://vociferio.es/es/poeta/eduard-olesti/ )

Entrevista: 
Què té, la sarna, que la faci tan útil com a metàfora?
—El caràcter parasitari. La sarna es transmet amb el contacte estret amb la pell o compartint samarretes o llençols. L’epidèmia que en vam tenir a Barcelona va coincidir amb la covid i, per a mi, va simbolitzar aquest moment en què ens van separar els cossos d’una manera molt violenta. Després dels confinaments, ens vam reunir també de manera molt violenta: entre els tocs de queda i les altres imposicions estatals, si volíem passar la nit junts havíem de compartir llit, i això feia que ens encomanéssim de sarna, i ens rascàvem tots amunt i avall pel carrer. La metàfora del paràsit m’era molt útil per a parlar de què parasita qui, de si l’amor pot tenir un caràcter parasitari, de quin sistema econòmic permet que la ciutat sigui parasitada per l’especulació…
—La Bíblia ja parla de la sarna com un càstig.
—Sí. La sarna és una malaltia que fa molts anys que és amb nosaltres, que té les seves onades i ve i se’n va. Els romans en deien “el mal dels set anys”. Per curar-te et ficaven en una banyera de sofre. M’interessava com aquesta mena de remeis, com un càstig, poden ser molt feridors. Allò que et cura de la sarna és verí. Aquesta contradicció de buscar un remei que et faci mal crec que apareix en molts aspectes de la novel·la, com ara l’amor.
—Sembla que en parleu també com una manifestació física d’un mal social.
—Sí: m’interessa jugar amb metàfores que afectin tant un cos, un individu, com la casa on viu, el seu entorn, el territori, i que no hi ha fets aïllats sinó que tots formem part d’una complexitat sistèmica terrible. La complexitat del món em causa por i estupor. Que una mateixa metàfora pugui travessar-ho tot, d’allò més gran a allò més petit, és una eina útil per a teixir un relat sobre què ens passa.
—La picor acompanya tota l’estona. Un símptoma que alguns volen dissimular.
—La picor funciona molt bé com un gest teatral dels personatges. És un remei que no ho és: vols saciar la picor, però el paràsit se’t posa sota les ungles i, si et rasques un altre punt, se t’hi escampa. No és la solució.
—És moda fer novel·les d’ambientació rural o apocalíptica. Per què heu volgut que l’acció de la vostra fos a la Barcelona actual?
—La novel·la té clarament una actitud reactiva envers el món. Però no és una actitud reactiva envers un circuit literari o una moda literària concreta. No he escrit en cap moment pensant: “Com que ningú fa això, ja ho faré jo”. L’impuls que m’hi ha dut és estar molt enfadat amb el món, no pas com escriuen els meus companys de generació.
—Però per què la ciutat?
—Potser és que no tinc gaire imaginació. He viscut aquí tota la vida. De què he d’escriure?
—“Barcelona ens escorxarà”, diu un personatge. L’heu tinguda, aquesta sensació? La trobeu una ciutat amenaçadora?
—Sí. És una ciutat que expulsa. Ens fa fora. I això és temible. Barcelona és com un déu grec: és capritxosa, s’enfada, et fa fora, s’encén, hi ha moments màgics on tot crema. És una ciutat molt mística, en aquest aspecte. Bona part de la meva generació tenim aquest desig de fugida, d’anar a un altre lloc.
—Com la veieu, avui, Barcelona? Què hi respireu?
—M’agradaria pensar que es troba en un interregne entre una cosa i una altra. En un estat de canvi, de metamorfosi, de tornar a néixer. Ara bé: no sé si això ho veig en la ciutat o és una cosa que visc personalment i que, per tant, ho veig a la ciutat. Això ho intento fer bastant, a la novel·la: veiem el món amb els nostres ulls i el subjecte il·lumina el món amb la seva mirada. Els personatges se senten identificats amb allò que decideixen de veure, difícil com és intentar copsar-ho tot.
—Hi teniu esperança, en aquesta metamorfosi?
—No hi ha més remei. Si no, què?
—La novel·la és plena d’episodis de violència i víscera. Assassinat, accident de trànsit, desbudellament, sang. Per què?
—Perquè el món em sembla un lloc terriblement violent. Fer una novel·la on no es manifestés la violència em sembla que seria una forma de col·laboracionisme del qual no vull formar part.
—Alhora, després de la pandèmia, hem viscut anys una mica somnolents, aquí. Amb apatia i poca mobilització.
—Tot té les seves fases. Els moviments socials tenen vida: neixen, creixen, moren, reneixen, tornen. Ara, no crec que visquem en un moment sense violència o amb la violència soterrada. Crec que només cal baixar al carrer per veure les brutalitats amb què hem decidit conviure, totes les injustícies per les quals no fem res. Ens hem insensibilitzat tant que a ningú li agafa un atac de cor de veure algú dormint al carrer. És terrible. Això em sembla també violent. Suposo que la insensibilització és una manera de protegir-se, perquè prou difícil és tot. Ho puc arribar a comprendre. Però potser hem de dir que no. Potser ens hem d’enfadar.
—També escrius brutícia, fàstic, immoralitat.
—Això potser té a veure amb la voluntat de modificar el cos del lector. El fàstic, el riure o el plor són reaccions emotives davant d’una obra d’art que modifiquen el cos, encara que sigui amb una lleu expressió facial, i això segur que modifica el pensament. En teatre m’agrada molt, això. Tothom seu juntet i es condueix el cos del públic en una direcció o una altra, encara que sigui només per aplaudir al final. En novel·la, però, el públic es dilueix, està aïllat, atomitzat. La voluntat d’arribar a l’altre amb l’art necessita uns recursos específics, com poden ser el fàstic, l’escatologia. Tot allò que et faci moure.
—Al final retraieu al lector la seva apatia, la manca de resposta.
—Em sembla que té a veure amb una frustració personal envers l’art net, l’art que té una netedat com de dentista, tot blanquet, ben maco, cossos bonics, “no espantem ningú”, “no molestem”.
—Un altre personatge recurrent: la cocaïna.
—Crec que en l’ús de substàncies tòxiques sempre hi ha una recerca i una fugida alhora. En el cas d’aquesta novel·la i la cocaïna, és perquè els personatges són rics tot i que fan veure que són pobres. I la cocaïna és de rics.
—Això passa molt, en aquesta ciutat. Rics que fan veure que són pobres.
—Sí, som en una època de Carnestoltes constant. Sospitem que hi ha una veritat rere el fet que, com deia RuPaul, vam néixer nuets i la resta és drag. I vivim en una mena de Carnestoltes en què la veritat de la nostra identitat es basa en aspectes purament teatrals. Vestir-se d’una classe que no és la teva passa de dalt cap baix, com passa amb molts altres aspectes.
—Apareix molt a la novel·la la idea del teatre total, que va més enllà de l’escenari. És perquè vivim en una societat de molta representació, com més va menys genuïna?
—No. Estimo prou el teatre per pensar que no té res a veure amb la mentida. Allò teatral no és fals. Ens comuniquem i convivim sempre a partir de codis teatrals, però no per això són mentida. La vida i el teatre van tan lligats que el dia que es mori l’ésser humà i ja no quedi ningú més, vindrà un públic de no sé on, de sobre els núvols o de sota la terra, i ens aplaudirà. Diran: “Chapeau. Bravo”.
—Per què es volen posar dempeus, els gossos?
—Hi ha aquest article de John Berger que es diu “Per què mirem els animals”. És una molt bona pregunta. Ell parla de la font d’iconoclàstia que suposen els animals, especialment en la infància, quan els llibres de dibuixos, les peces de roba, els objectes, les joguines, beuen dels animals. Berger diu que això ve d’una enyorança ancestral. Hem viscut sempre amb els animals, des que l’humà és humà, però amb el temps i la industrialització ens n’hem distanciat molt. Per això, quan en veiem un, tenim com una sensació que ens fa dir: “On has estat tot aquest temps? Et trobava a faltar, gosset”. No és empatia, però pot ser una identificació: “Jo sóc això”. Als personatges sempre els passa amb un mamífer. Hi ha una germanor entre espècies.
—La taxidèrmia també és nostàlgia?
—La taxidèrmia és una cosa molt friqui, molt interessant. És fer una foto amb un material futur d’un passat idealitzat. L’animal sempre té una postura, una actitud molt específica. És com un falsejament d’un passat ideal per mitjà d’un cadàver, d’unes despulles. Quan hi vaig caure, veient un espectacle que parlava d’això, vaig dir-me: “És clar, si això és l’escriptura! Fem exactament igual!”
—De tota manera, a Barcelona com més va més gossos hi ha. I els amos sovint els tracten d’una manera molt humana.
—Sí. Hi ha llibres en què es fa servir el recurs de donar la paraula a l’animal. De vegades, no sempre, em fa certa llàstima, em sap greu, encara que sigui en una ficció. Agafes aquests éssers que tenen el regal més preuat, el do del silenci, i tu va i fas que parlin? Per favor, no… Estaven ben tranquils. Potser un dia escric un llibre on parla un gos, llavors ja me’n desdiré, però no cal: el silenci dels animals i de les coses és un paradís, és meravellós.
—Per què demaneu al lector que desconfiï de les paraules?
—No ho sé. Ho diu un personatge. No sé si desconfiem massa de les paraules o hi confiem massa. No sé quin és el nostre problema, com a humans. Individualment, crec que hi confio massa. Suposo que té a veure amb una necessitat de control. Entendre que el pensament i les emocions es poden estructurar sintàcticament i que, si m’aferro molt a la paraula, patiré menys o entendré millor què passa o sabré trobar una resposta a preguntes que em poden angoixar. Passa que no acaba essent així. Hi ha més veritat en un cop de puny que en la denominació “cop de puny”.
—La novel·la no ho reflecteix gaire, això, doncs. Hi barregeu formes de narració molt diferents, canvieu abruptament d’estil: enumereu coses en vers, hi poseu de sobte un poema gràfic, passeu d’un monòleg a raig a un diàleg d’intervencions concises.
—Això crec que té més a veure amb la influència de TikTok. Aquesta velocitat, el ritme, la necessitat de canvi constant. És més un recurs estilístic, que parla força del nostre temps.


VARCELONA

passejo pels carrers de Barcelona i m’adono que ja no hi ha coloms.
curiós
miro al cel i ara ho entenc  
és fosc
i recordo que els coloms segueixen el cul del sol i volten la terra cada nit
i nosaltres cretins diem foten cara de malalts però no en realitat no en realitat foten cara de cansats
aleshores a la ciutat hi manca alguna cosa
i jo els enyoro
enyoro els coloms i per tant els abraçaria com abracem els records d’algú que ha mort
i me’n vaig a dormir fred perquè ja no hi ha coloms a ciutat
I penso que barcelona sense coloms és un rostre sense nas
un llibre en blanc
una oració on només hi ha la paraula però
un pianista manc per culpa d’un accident de trànsit
barcelona sense coloms és un plat de sopa amb un forat
una xemeneia embussada
un gos borni que tremola de fred
un cigarret moll
Barcelona sense coloms  és un nas sense forats, un forat
sense caiguda, un pou amb un nen mort, un nen mort
sense llàgrimes  que se’n dolguin, un dol de coloraines,
un pintor amb un sol gris, un núvol estèril, un nadó a
qui demanen si li ve de gust néixer, un poeta que no pot plorar, una broma malentesa que desencadena una guerra civil en una nit d’insomni, un llençol sense taques, una malaltia que no s’encomana, un càncer fet de llum, una nit sense fanals, un carrer sense converses, una ciutat sense colom

Eduard Olesti


VARCELONA

paseo por las calles de Barcelona y me doy cuenta que ya no hay palomas.
curioso
miro al cielo y ahora lo entiendo  
está oscuro
y recuerdo que las palomas siguen el culo del sol y rodean la tierra cada noche
y nosotros cretinos decimos joden cara de enfermos pero no en realidad no en realidad joden cara de cansados
entonces en la ciudad falta algo
y yo las añoro
añoro las palomas y por tanto las abrazaría como abrazamos los recuerdos de alguien que ha muerto
y me voy a dormir frío porque ya no hay palomas en la ciudad
Y pienso que barcelona sin palomas es un rostro sin nariz
un libro en blanco
una oración donde solo hay la palabra pero
un pianista manco por culpa de un accidente de tráfico
barcelona sin palomas es un plato de sopa con un agujero
una chimenea atascada
un perro tuerto que tiembla de frío
un cigarrillo mojado
Barcelona sin palomas es una nariz sin agujeros, un agujero
sin caída, un pozo con un niño muerto, un niño muerto
sin lágrimas que se lamenten, un luto de colorines,
un pintor con un solo gris, una nube estéril, un bebé a
quien piden si le apetece nacer, un poeta que no puede llorar, una broma mal entendida que desencadena una guerra civil en una noche de insomnio, una sábana sin manchas, una enfermedad que no se contagia, un cáncer hecho de luz, una noche sin farolas, una calle sin conversaciones, una ciudad sin palomas

Eduard Olesti
(Traducción de internet)



COMENTARIOS

Elena Félix Villar:

Es un poema de versificación libre que podría hablar de un sueño. Una Barcelona con "v" que no es por tanto la ciudad real, que no tiene palomas. En su paseo por la ciudad que tiene "el cielo negro" y sin las palomas se desencadena un sentimiento de añoranza expresado en una serie de versos sin puntuar, que al principio mantienen la estética de verso para perderse finalmente en una deriva de imágenes prosaizadas que aumentan la velocidad y la extrañeza de la lectura al no dar respiro al lector saltando de imagen surrealista en imagen surrealista. Utilizando la enumeración caótica propia de los escritores del surrealismo el autor reproduce la sensación de estar inmerso en una pesadilla llena de imágenes poderosas, herméticas, muy densas que sugieren un mundo onírico de difícil interpretación.
No es una lectura fácil ni placentera porque, efectivamente, acaba uno inmerso en una pesadilla de imágenes perturbadoras que no parece que lleven a ningún sitio, como las pesadillas. Y se acaba igual que las pesadillas, sin más. Interesante.


Glòria Forasté:

Un poema de 29  versos, escrits arran del tema de l’absència de coloms a Barcelona, absència del què abans hi havia hagut i ara no hi és. Aquesta absència el porta a reflexionar i adonar-se’n de la manca d’alguna cosa i a un sentiment d’enyorança i dolor (enyoro els coloms i per tant els abraçaria com abracem els records d’algú que ha mort)
Tot el poema està replet d’anàfores i  comparacions molt originals i surrealistes, plenes de  sarcasme i d’absurd. Moltes comparacions parlen d’absència (un rostre sense nas/un llibre en blanc, una oració on només hi ha la paraula però /un pianista manc per culpa d’un accident de trànsit/
, / i hi ha oxímorons (és un nas sense forats, un forat sense caiguda, un dol de coloraines, un pintor amb un sol gris, un núvol estèril).  Les anàfores, les comparacions i els paral·lelismes fan que el poema tingui ritme, també els encavalcaments (és un nas sense forats, un forat sense caiguda, un pou amb un nen mort, un nen mort... )
Els versos son de mida molt diferent, alguns amb una sola paraula i d’altres molt llargs...acabant escrits amb una prosa...que accelera el ritme del poema. Un poema sense signes puntuació (només hi ha comes) i amb algunes llicències sobre ortografia Varcelona amb V o amb minúscula.
El llenguatge és planer i fa pensar que el poeta és una persona jove, pel lèxic utilitzat.
És una crítica a la ciutat plena de dolor ( la majoria d’imatges son negatives) pel què s’ha perdut i que el fa viure en un indret desconegut. Aquesta situació el desassossega (  i me’n vaig a dormir fred perquè ja no hi ha coloms a ciutat). El porta al no-res.
Un poema circular, que comença i acaba amb la manca de coloms.. És un poema crític. L’excusa per explicar la Barcelona que no coneix  són els coloms que bé el porta a un lloc desconegut on ara està ubicat .
El poema, malgrat l’he hagut de llegir diverses vegades i havent llegit altres poemes seus, m’ha agradat : per la manera d’escriure, per les comparacions, pel ritme que té.  Per llegir una poesia diferent i moderna.


Maria Teresa Ferrer:

El primer de tot que m'ha cridat l'atenció ha sigut el títol amb la B baixa així com el fet de que en altres ocasions al llarg del poema escrigui barcelona en lletra minúscula.
Tot seguit, i llegint la composició, interpreto que d'alguna manera aquest títol obeeix al fet de que el jo poètic ens parla d'una Barçelona que per ell és plena de mancances i per tant és una Barçelona que es trova “en hores baixes i l'escriu en b minúscula a consequencia de que la perceu empetitida”. Així amb el títol, i posteriorment amb la b minúscula, de manera gràfica, reforça el seu argument i li afageix significat.
Els coloms són el genèric de tantes altres coses que el jo poètic recorda amb anyorança, i ens ho diu clarament “ els enyoro” “I a les hores a la ciutat hi manca algun cosa” Al llarg dels vint-i-set versos, gairebé sense puntuaciò, del que està composat el poema d'estil lliure, s'estableix una serie de comparacions que es converteixen en un dels seus recursos poétics, i que la majoria d'elles són estravegants i desagradables.” I penso que barcelona sense coloms és un rostre sense nas” “un pianista manc per culpa dún accident de trànsit””un gos borni que tremola de fred”un nen mort” “un pinto amb un sol gris””un càncer fet de llum”
Un altre dels recursos empreats és l'anàfora” /i recordo/ i nosaltres/ i jo els anyoro/ i m'envaig/ / i penso que/” “ un llibre/una oració/ un pianista/una ximenea/ un gos/un cigarret/” “ sensa caiguda/ sensa llàgrimes/” .”foten cara de malalts/Un altre recurs és que quasi tot el poema és una enumeració. Tots aquests recursos li confereixen un ritme poètic.
En conclusió diría que el poema em provoca un cert rebuig, ja que em resulten desagradables moltes de les seves imatges i també el fet de que en un llenguatge poètic s'util.litzin paraules malsonants, grulleres. . “foten cara de malalts/foten cara de cansats/.
Tot i això no deixo de reconeixer que es tracta d'una escriptura valenta.


Marta García Sentís:

El poeta quiere recordar como era la ciudad, y que algo se ha perdido en ella. Ante esta pérdida personificada en las palomas, nos va señalando un mundo oscuro actual que algo le falta.
El objeto-símbolo de las palomas lo utiliza para ir desarrollando de forma repetitiva que existe un vacío.
Hay anáforas de un, una i el recurso de la enumeración de muchos aspectos negativos. Extrañas son las expresiones "un pou amb un nen mort" "un nado a qui demanen si li ve de gust néixer, para no repetir otras. Me parecen expresiones hiperbolicas, extremas para indicar su descontento, y termina insistiendo en una ciudad sin palomas.
Se hace evidente, por la recreación en lo negativo, que mucho le falta a esta ciudad.La provocación tal vez corresponde al sentimiento de enfado del poeta, ante la visión de un cambio que le resulta desagradable, me parece dicho de forma muy extrema que personalmente no me ha resultado agradable.


Matilde Marco:

Poema o texto de 29 versos o líneas en el que el yo poético manifiesta su desasosiego cuando, paseando por la ciudad de Barcelona, se da cuenta de que ya no hay palomas.
Que el poeta es peculiar en su estilo, se nota en el título ya que Barcelona lo ha escrito con V, Varcelona, de la misma manera que no pone mayúscula cuando menciona a la ciudad ni pone
puntuación hasta el verso 21.
El tema del poema es la angustia expresada por el yo poético a través de comparaciones hiperbólicas a lo largo de todo el texto:/… i me´n vaig a dormir fred perquè ja no hi ha coloms a ciutat/. El texto está escrito en tiempo presente, con palabras en alguna ocasión de tipo coloquial / el cul del sol/, /foten cara de cansats/. Desde que en los primeros versos o líneas el poeta piensa que en
la ciudad ya no hay palomas, todo lo que escribe son sucesivas comparaciones enlazadas con la anáfora: i jo els enyoro; I m’en vaig a dormir. Sigue anáfora con el artículo indefinido un, una: una xemeneia embussada; un llibre en blanc. También con la reiteración de: sensa caiguda, sensa llágrimas. Los nueve últimos versos, o párrafo final, se diferencian del resto del texto en lo siguiente: comienza poniendo Barcelona con B, está totalmente puntuado. Empieza diciendo Barcelona sin palomas y termina el texto con esta misma expresión, con lo que vemos que es un texto circular. En este apartado destaca un encadenamiento de palabras: Barcelona sense coloms es un nas sense forats, un forat sense caiguda, un pou amb un nen mort, un nen mort sense llágrimas que s’en dolguin, un dol de coloraines. Aunque “un forat sense caiguda” no se acaba de entender.


Mercedes Carrión Masip:

Es un poema libre de veintinueve versos de muy distinta medida y que presenta una Barcelona (escrita con V) vacía de palomas lo cual deplora el autor que las echa en falta como parte de la esencia del paisaje urbano y las añora en sus momentos de intimidad, le hacen falta y considera que la ciudad ya no es la misma sin su presencia que era un símbolo de pertenencia y parte necesaria del paisaje urbano que ahora considera muerto como muertas están las aves que la habitaban. Es una puesta al día personal sobre lo que pudo haber sido antes Barcelona para el autor tan decepcionado en el momento de escribir estos versos
El poema está montado en una sucesión de anáforas, comparaciones, elementos surrealistas con encabalgamientos que en general le confieren el ritmo que se espera en una composición poética libre que carece además de puntuación.
Lo encuentro muy barroco en su exasperación. Es todo como una hipérbole exhaustiva que finalmente da al poema el toque expresionista y dramático entre su entorno y el estado de ánimo del autor en el momento de la composición. Consigue hacernos partícipes de su desasosiego, en verdad.


Pere Casas Serra:

Poema en vers lliure que te per tema la manca de coloms a Barcelona, aus que el subjecta poètic enyora. En el poema, la Barcelona sense coloms es compara amb una sèrie de coses molt diverses, comparacions que uns cops són originals i altres estrambòtiques (“un rostre sense nas, un llibre en blanc, una oració on només hi ha la paraula però, un pianista manc per culpa d’un accident de trànsit, un plat de sopa amb un forat, una xemeneia embussada, un gos borni que tremola de fred, un cigarret moll, un nas sense forat, un forat sense caiguda, un pou amb un nen mort, un nen mort sense llàgrimes que se’n dolguin, un dol de coloraines, un pintor amb un sol gris, un núvol estèril, un nadó a qui demanen si li ve de gust néixer, un poeta que no pot plorar, una broma malentesa que desencadena una guerra civil en una nit d’insomni, un llençol sense taques, una malaltia que no s’encomana, un càncer fet de llum, una nit sense fanals, un carrer sense converses”. Totes les comparacions expressen un sentit de mancança, de què els hi falta quelcom per complir el seu destí habitual. El llenguatge és planer, col·loquial, a vegades vulgar (“cul del sol”, “foten cara de malalts”, “foten car de cansats”). El poema té una estructura circular perquè al primer i últim vers parla de la manca de coloms. El ritme del poema s'aconsegueix mitjançant l’anàfora, el paral·lelisme, les repeticions i les enumeracions. Pel que he llegit a l’entrevista, Barcelona és un tema que interessa especialment a aquest autor, i li agrada fer servir en els seus textos imatges que provoquin al lector alguna reacció. En el meu cas, ho ha obtingut només a mitges, algunes imatges m’han cridat l’atenció o m’han fet somriure, però en conjunt el poema no m’ha colpit, poder perquè els coloms de Barcelona mai m’han cridat particularment l’atenció, i a més no és cert que els coloms hagin desaparegut de Barcelona, que hi ha molts.



POEMAS


Elena Félix Villar:

PORQUE NACIÓ ALLÍ

La mirada perdida entre la gente
así como está ahora
un día decidió que su futuro
no estaba entre los suyos
y emprendió el camino

absorto entre el rugido del tráfico en la noche
agarrado como un náufrago al carro
que ha colmado con restos
de otros naufragios
emprendió el camino

Quizá no supiera bien hasta dónde
Quizá no supiera bien hasta cuándo
emprendió el camino

Sabía donde no podÍa quedarse, allí donde el futuro amanecía sobre casas derrumbadas mirando el cielo, como sangre que mana de una herida abierta, lágrimas en los ojos de una madre, una madre sin leche ni casa, terrones de suelo seco entre las manos, rugido de combate en la madrugada, todas las madrugadas, terror en la madrugada, todas las madrugadas, emprendió el camino

Elena Félix Villar


*


Glòria Forasté:

JO EM SENTO ACOMPANYADA
 
diuen que la ciutat et fa sentir més sola
però a mi m’acompanyen la resta de la brossa al voltant dels containers
la noia jova amb cara de malalta que dorm davant del Condis
com un animalet ajagut arraulit entre unes mantes grogues
i que s’està fent petita com les meves mans i el cor engolit pel desastre
la impotència de les bombes la presència dels nens sense escola
les botigues històriques que tanquen les botigues noves que obren
macdonals paquis botigues cuquis i bars de cervesa artesanal
joves amb possibles que surten de nit perquè no tenen futur
i gasten el present sense cap somni guiris que omplen els pisos
pisos on abans hi havien viscut famílies d’aquí de tota la vida
i els de tota la vida ara no els volen llogar als que venen de fora
si son pobres
i els pobres no ens agraden i existeixen
m’acompanya un rei amb barba negre i dues mantes a l’esquena
que s’ha  escapat del pessebre cansat de dormir a la serena
m’acompanyen iaies amb carrets de la compra que fan de taca-taca
negres amb carrets de deixalles que fa poc travessaven el mar amb pastera
les llums de nadal i els anuncis de promeses en forma de regal
l’anglès l’alemany el italià com a idioma en que es parla al carrer
l’urdú l’àrab el Suajili que malparlen i xampurregen entre ells
amb un còctel de  mots catalans i espanyols
 
i els somriures cansats, i tanta solitud que veig als rostres i a tots els que em creuo pel carrer, que no conec o bé conec  de passada,
a tots els que oblido i m'acompanyen quan tanco la porta de casa
 
i
 
no sé què dir-los
 
no sé què dir-los

Glòria Forasté


*


Maria Teresa Ferrer:

SOL

Em desperto al matí d'un
dia hivernal i trobo a faltar
el sol
a l'hivern em falta el sol a casa
la seva brillantor la seva llum
ell se'n va i torna cada dia i cada nit
però en el fred
passa de llarg de la meva finestra
em manca
que m'abrigui la seva calidesa
i aquell seu bany tot d'or
i envejo aquelles cases del davant
i aquells balcons florits sota el seu bes
casa meva sense ell és com un mar sense aigua
com aigua que no mulla
com mullena de boira
com boira que s'ajeu i ajaguda tot gebra
els terrats de les cases les cases del carrer
els carrers i les places
les places i els mercats
els mercats i els queviures
i la sopa calenta davant la llar de foc
bella dansa de flames on uns troncs i crepiten
i esmicolats en cendra
enyoren també al sol

Maria Teresa Ferrer


*


Marta García Sentís:

VENECIA

En la plaza San Marcos
no hay espacio para las palomas,
no hay espacio en casi ninguno
de sus 350 puentes,
las pisadas los van hundiendo.
El sol quieto no dice nada
de tanto movimiento humano.
Se apaga su encantamiento, su exhorcismo,
las paredes de los palacios
emiten un ronco grito al roce del agua,
un grito que mece su casi muerte.
Venecia, boca abierta a siglos de belleza,
es un ruido estremecedor,
un cuadro desdibujado,
una canción  sin voz,
una sonata de Vivaldi sin notas musicales.
Es el sabor de un pasado,
un recuerdo
unas ácida nostalgia
de las palomas en la plaza  San Marcos.

Aveces la lluvia expresa pena.

Marta García Sentís


*


Mercedes Carrión Masip:

A MÁS DE UNA
 
la ciudad nos contiene
nos acoge y transforma
nos va remodelando a su talante
y absorbe de nosotros energía
que contribuye al todo y a la parte
del aspecto y el alma de sus planos
de sus calles sus ritmos y sus plazas
de sus fiestas mayores y de barrio
del  paso silencioso de los duelos
de las luces que cuelgan en sus fiestas
invitando al vecino a que se implique
en la banda la traca y el sarao
de sus imprescindibles pasacalles
 
es un amable monstruo
desgaste necesario si la amamos
y también nos consume su motor
nos alienta e inspira
nos deprime y acoge o nos rechaza
si no oímos la voz de sus silencios
y entregamos también nuestro latido
de esfuerzo y esperanza para ser uno más
que afronta cada día en ella su batalla
 
son un caleidoscopio de color sus jardines
de estéticas cambiantes los anuncios
que pueblan y despueblan sus tapias y murales
 
la ciudad se alborota con sus pájaros
soporta las trastadas de los perros
y cobija la vida de la fauna pequeña
sobre las viejas  sombras  de sus árboles
 
para quienes la vida ha sido puro cambio
nos ha sido posible amar a más de una

Mercedes Carrión Masip


*


Pere Casas Serra:

O TEMPORA, O MORES

No t'ho podràs creure, Daira, però jo anava al col·legi
amb pantalons curts i una cartera enorme. Pujava
a peu pel carrer Brusi, i després per Sant Gervasi
de Cassoles fins a la plaça Bonanova. No hi havia
quasi trànsit i era un passeig. A mig camí, hi havia
un col·legi de monges, les nenes anaven totes amb
uniforme i mitjons blancs, i moltes duien trenes.
Aquest camí el feia quatre vegades al dia, dos d’anada
i dos de tornada, perquè dinava a casa. A l’hivern,
sortia tant tard del col·legi, que trobava tots els
fanals encesos. Però com que coneixia el trajecte
i tot el que trobava pel camí, no tenia gens de por.

Avui, ni se t’acudeixi agafar res de terra i ampasar-t’ho, eh!
Tot està molt brut. Al carrer, fa un soroll ensordidor,
tot són cotxes i camions. Per les voreres, de tan estretes,
no s’hi pot passar, i has d’anar amb quatre ulls
perquè no se’t tiri a sobre un patinet o una bicicleta,
que circulen per tot arreu. El comerç de tota la vida
ja no existeix, tot són bars i cases de manicura:
ni quioscs a on comprar La Vanguardia, ni granges
per prendre’t una xocolata amb melindros. I a la gent
no l’entens quan parla, ni saps d’on ha sortit
de tan estrafolària com va vestida. Anem-nos-en, Daira,
que aquí no se’ns ha perdut res. ¿Oi que m’entens?

Pere Casas Serra


O TEMPORA, O MORES

No te lo podrás creer, Daira, pero yo iba al colegio
en pantalones cortos y con una cartera enorme. Subía
a pie por la calle Brusi, y después por Sant Gervasio
de Cassoles hasta la plaza Bonanova. No había
casi tráfico y era un paseo. A medio camino, había
un colegio de monjas, las niñas iban todas con
uniforme y calcetines blancos, y muchas llevaban trenzas.
Este camino lo hacía cuatro veces al día, dos de ida
y dos de vuelta, porque comía en casa. En invierno,
salía tan tarde del colegio, que encontraba todas
las farolas encendidas. Pero como conocía el trayecto
y todo lo que encontraba por el camino, no tenía miedo.

Hoy ¡ni se te ocurra coger algo del suelo y tragártelo, eh!
Todo está sucio. En la calle, hace un ruido ensordecedor,
todo son coches y camiones. Por las aceras, no se puede
pasar de tan estrechas, y tienes que ir con cuatro ojos
para que no se te eche encima un patinete o una bicicleta,
que circulan por todas partes. El comercio de toda la vida
ya no existe, todo son bares y casas de manicura:
ni quioscos donde comprar La Vanguadia, ni granjas
para tomarte un chocolate con churros. Y a la gente
no la entiendes cuando habla, ni sabes de dónde ha salido
de tan estrafalaria como va vestida. Vámonos, Daira,
que aquí no se nos ha perdido nada. ¿Me entiendes, verdad?

Pedro Casas Serra

Más allá de las descripciones que marcan el paso del tiempo, muy fotográficas y hasta cinematográficas por momentos, cuando le hablás a ese "tú"- Daira- lográs climas muy especiales.

Un verdadero placer de lectura.

Cariñossssssss desde Buenos Aires

Muchas gracias, Cecilia, por tus palabras. Daira fue mi perra Springer Spaniel durante doce años.

Un abrazo.
Pedro